“És necessària la presència d’estudis LGTBQI dins de les universitats per visibilitzar la diversitat sexo-genèrica-familiar de la nostra societat”, Mercè Falguera, doctora en antropologia.

dav

[MF] Sóc Doctora en Antropologia Social i Cultural per la UB (Universitat de Barcelona) des del desembre de 2016. Interessada per les temàtiques dels gèneres, les sexualitats, el parentiu i les diversitats afectivo-sexuals i familiars. Professionalment treballo com a educadora social, especialitzada en la intervenció socioeducativa amb infància i família. Dona, mare, lesbiana, activista, educadora, antropòloga i …somiadora en el meu temps lliure.

[Mater] Quin és el teu tema principal de recerca i per què creus que és important?

[MF] La meva tesis doctoral ha estat sobre les maternitats de les dones lesbianes, en concret sobre com el grup de participants a la recerca, a partir de diverses tècniques de reproducció assistida (TRA), han construït el camí cap a les seves maternitats: quina tècnica han triat, com han decidit qui s’embarassa, com es viu el procés d’embaràs, el temps d’espera de la nova criatura, com han fet la tria del donant, com han estat ateses a les clíniques privades de reproducció assistida, etc.
Per mi el tema de la meva recerca és important per diversos motius: un és un motiu personal ja que jo sóc mare de tres nenes, junt amb una altra dona, a partir de TRA. A més visibilitzar aquesta realitat forma part del meu activisme en relació als drets humans-lgtbi. L’altra motiu és un interès científic: veure, analitzar i mostrar la maternitat lèsbica, des d’ un parentiu construït, social, més enllà de la biologia, a partir d’una recerca etnogràfica.

[Mater] Què pot aportar l’antropologia a la comprensió d’aquest fenomen?

[MF] La recerca etnogràfica que he realitzat. a partir d’històries de vida, crec que permet fer una aproximació a la realitat de les dones lesbianes que són mares. Crec que aquesta mirada antropològica pot aportar la força de les veus de les informants, el relat de les dones lesbianes, que encara s’ha de visibilitzar per tal que formi part del nostre quotidià social.

[Mater] Ens podries explicar quines són les troballes destacables que has fet o que s’han fet entorn a aquest tema en concret?

[MF] M’agradaria començar explicant que per una qüestió descriptiva parlaré de dones lesbianes, tot i que no totes elles es defineixen com a tal i no hi ha cap que es defineixi com a bisexual. També destacar que totes les dones participants són dones cisgènere, de raça blanca i de classe social mitjana, entre 30 i 60 anys. Dades que no han estat triades durant la recerca però que durant l’anàlisi han aparegut com a característiques de les participants.

De la meva recerca, com a conclusions m’agradaria destacar les següents:

  • la consideració de la maternitat lèsbica com a un procés cultural, que necessita de la creació de nous paràmetres per identificar-se i reconèixer-se.
  • la importància dels aspectes legals que incideixen en la creació de la relació de parella i la maternitat. Quan la majoria de dones d’aquesta recerca van iniciar el procés de maternitat no hi havia la legislació que permetés que la criatura tingués legalment dues mares.
  • s’ha pogut observar com es dóna una contradicció entre un discurs heteropatriarcal i lesbofòbic per una banda, que relaciona la sexualitat femenina amb l’obligatorietat reproductiva i d’altra banda nega aquesta capacitat reproductora a les dones que no reuneixen els requisits de la normativa heterosexual (cal recordar que a Catalunya les dones lesbianes no podien accedir a les TRA de la sanitat pública ja que no eren considerades dones infèrtils i a partir d’una campanya pels drets sexuals i reproductius es va dissenyar un nou protocol sanitari , al 2016, que inclou a totes les dones independentment de si tenen parella o de si aquesta és masculina o femenina)
  • Com la qüestió de la classe social i l’accés els recursos econòmics, van permetre a un nombre majoritari de les informants poder accedir a la seva maternitat. Donat que no podien accedir a la sanitat pública, totes elles van accedir a clíniques privades i quan s’havien de fer diversos cicles de TRA el cost era elevat. Així es pot evidenciar com la maternitat lèsbica també ha estat influenciada per l’esbiax de classe social, espero que amb el nou protocol de TRA totes les dones que vulguin ser mares ho puguin ser.

Destacar que durant la recerca s’ha observat que no sempre els protocols mèdics estan adaptats a les realitats familiars de les informants. Tant l’atenció mèdica com els protocols de les clíniques reproductives s’haurien d’adaptar a les realitats familiars, personals i socials del context actual i que totes les persones implicades en aquest context tinguessin la formació adequada per fer-ho (ja que hi ha diversos professionals sanitaris: especialistes en fertilitat, especialistes en tecnologia reproductiva, tècniques de laboratori, personal d’obstetrícia i pediatria, entre altres).

[Mater] Quin és l'”estat de salut” que diagnostiques de la recerca etnogràfica i l’antropologia entorn als temes de maternitat, reproducció, paternitat, criança, etc?

[MF] Crec que la recerca etnogràfica podria fer grans aportacions als temes de mater-paternitats i de reproducció però per això aquests temes haurien de ser reconeguts i validats socialment i malauradament penso que no és així. S’haurien d’invertir recursos en investigacions en aquests camps i sembla que encara tot allò que implica la cura i el “saber femení” forma part d’un segon pla.
Crec que les persones que hem investigat i tenim interessos per aquests temes ho fem per pura militància i per tant ens mantenim en una esfera o bé d’entitats del tercer sector o com a investigadores independents, fet que dificulta la difusió d’aquests coneixements.

[Mater] Ens vols dir alguna cosa més?

[MF] Crec que és important que des del món educatiu es parli dels diversos models de família i que s’expliquin les TRA com un mètode més de la reproducció humana, ja que a vegades tants els llibres escolars com des del professorat poden donar una sola mirada i cal, cada cop més, obrir el ventall i ampliar les mirades cap aquestes temàtiques.
M’agradaria fer una reflexió sobre com “l’Acadèmia” valora i acull a les persones que accedeixen al doctorat i arriben a ser doctores. Per experiència personal he sentit com el doctorat, sense beques ni ajuts, és converteix en un repte/inversió en solitari i que després d’assolir-lo no hi ha possibilitat de continuar fent investigació. Sembla que hi ha una certa endogàmia academicista, en la que si no segueixes el camí marcat com a estudiant, en el temps que et correspon, ja estàs fora d’aquest camí.
També comentar que crec que és necessària la presència d’estudis LGTBQI dins de les universitats, tant en la docència com a les recerques que es proposin, per visibilitzar la diversitat sexo-genèrica-familiar de la nostra societat.
D’altra banda, m’agradaria fer una reflexió sobre els activismes i l’Acadèmia. En alguns congressos m’he sentit activista i això feia que l’acadèmia potser no li donés tanta validesa a la recerca i en altres congressos m’han llegit com Acadèmia i això en feia menys activista i per tant, objecte de crítiques. Crec que és necessari aquest creuament de camins entre els activismes i l’Acadèmia, l’aprenentatge mutu i la mirada crítica d’un i un altre costat i la valentia per fer-ho possible.
Vull acabar amb un agraïment per pensar en mi per aquesta entrevista i amb ella la possibilitat de fer difusió de la meva recerca.

Podeu contactar amb la Mercè escrivint a mercefalguera (at) gmail.com o per twitter a @falguera_merce.

Anuncis

Entrevista a Bruna Alvarez, doctora en Antropologia: “Hi ha una continuitat en la manera d’entendre els rols de gènere basats en la divisió sexual del treball”

Bruna

[Mater] Bruna, com voldries ser presentada? 

[BA] Moltes gràcies Mater per haver pensat en mi per aquesta entrevista. Com m’agradaria ser presentada? Bé, com a recent doctora en Antropologia (encara ho estic paint), mare en solitari d’una nena de quasi nou i un nen de sis… i també sóc filla, neboda, amiga, amant…, tot i que l’antropologia i la maternitat omplen la major part del meu temps i el meu espai. Formo part del grup Afin del Departament d’Antropologia de la UAB.

[Mater] Acabes de presentar la teva tesis sobre maternitat, mercat de treball i eleccions reproductives amb un excel·lent cum  laude- felicitats!- ens podries fer cinc cèntims de les teves conclusions més rellevants?

Moltes gràcies!!! A veure… principalment la tesi intentava entendre com les relacions de gènere en el mercat laboral i en l’àmbit domèstic afectaven les  decisions reproductives de les dones heterosexuals amb parella estable.

Un dels principals resultats és que les mares es pensen i són pensades des del mercatlaboral i també en les relacions de gènere dins les parelles heterosexuals, com les últimes responsables dels seus fills/es. Per tant, es produeix una dicotomia entre “la mare” i “la treballadora”. Tot i que un 51% de les  dones que formen part del mercat laboral tenen fills/es, és difícil pensar en la figura de la mare/treballadora, i es continua pensant la figura de la mare, com una dona que cuida als seus fills/es. Es produeix una sacralització de la maternitat, que sembla que si tens fill/es no puguis fer res més que cuidar-los. Aquesta associació de la mare com la principal, i podríem afegir-hi única responsable dels seus fills/es es pot vincular amb l’ideal de maternitat intensiva que va descriure Sharon Hays als anys 90 a EEUU, i que sembla ser que és el que defineix la maternitat a la Catalunya contemporània. La maternitat intensiva implica pensar que “la mare” és qui ha  d’estar al màxim de temps amb el seu fill i filla cuidant-lo, i per tant es valora molt que la mare estigui presencialment amb els  seus fills/es. Quan són bebès, però també quan són més grans.

Per exemple, majoritàriament les mares, tot i que també alguns pares, àvies, avis, .. porten i recullen a nens i nenes de cinquè i sisè de primària a l’escola o a extraescolars, i és difícil pensar que una nena de quart pugui anar sola de casa a l’escola i de l’escola a casa. Cada vegada, els adults, i concretament les mares, han d’estar més temps amb els seus fills/es, justificat pel benestar i la seguretat dels infants. I aquí s’ha produït un canvi en generacions anteriors i una diferència entre espais urbans i rurals, en relació a l’ús de l’espai públic i l’autonomia dels infants. Aquesta manera de pensar la maternitat és bastant incompatible amb les condicions actuals del mercat laboral, on també la presència és un valor molt important. La persona treballadora és valorada per la quantitat de temps que pot dedicar a la seva feina, i es considera que aquesta ha de ser prioritària en la vida de les persones. Per tant, lescondicions del mercat laboral  afavoreixen les persones que són considerades no-mares, és a dir, que no se’ls suposa que prioritzaran cap altra responsabilitat que la laboral. I qui són les persones considerades no-mares? Les dones sense fills/es-tot i que si són dones joves se suposa que seran mares per la seva capacitat reproductiva, i per tant, en algun moment de les seves vides se suposa que tindran una altra prioritat-, però sobretot els homes, que són als qui no se’ls vincula amb les responsabilitats de cura. Per tant, les condicions del mercat laboral són més favorables per les no-mares, és a dir, els homes.

És a dir, s’assumeix que les dones quan són mares prioritzaran sempre els seus fills/es, encara que tinguin per exemple una parella home que es quedi a casa ocupant-se de la criança i les tasques domèstiques; i en canvi, que els homes sempre  prioritzaran les seves obligacions laborals i/o públiques.

Així doncs, una de les principals conclusions de la tesi és haver  detectat una continuïtat en la manera d’entendre els rols de gènere  basats en la divisió sexual del treball. Tot i els grans canvis que han  succeït en la incorporació dels homes en les tasques de cura, aquests  no són pensats encara com a principals responsables de les cures.

El fet de pensar d’aquesta manera incideix en les decisions reproductives perquè les dones quan es plantegen la maternitat, la pensen des d’aquesta manera de ser mare. És a dir, sabent que acabaran sent les gairebé úniques responsables dels seus fills/es, sense cap suport de les polítiques públiques, amb una mica de suport de les seves parelles homes (en cas que siguin heteros), i amb el suport que puguin negociar amb les seves pròpies mares i pares (els avis i les àvies dels futurs fills/es). Saben doncs, que el context on hauran de criar els seus fills/es no els hi posarà fàcil. Per tant, el millor és anar  postposant la maternitat perquè sempre hi ha coses millor a fer que tenir un fill/a, no?

[Mater] Què en penses de les anomenades polítiques de conciliació  laboral i familiar?

[BA] Suposant que n’hi haguessin, seria molt difícil que funcionessin, precisament per la construcció social de la maternitat contemporània, que vincula lamare amb la responsabilitat última de cuidar i estar amb els seus fills/es. Són les dones qui són pensades com a cuidadores i mares, i per  tant, són elles qui són pensades que han de conciliar.

Per altra banda, s’està privatitzant la família. Què vull dir amb això? Doncs que cada vegada es tenen fills/es més per decisió que per costum. En el context del treball de camp, totes les parelles entrevistades van dir quehavien decidit tenir fills/es, tot i que la majoria d’elles no es plantejaven la opció de  no tenir-ne com a projecte de vida. Aleshores per què explicaven que havien tingut fills/es per decisió? Perquè certament decidien el moment en què deixaven d’utilitzar anticonceptius per permetre un embaràs. Com que aquestes parelles decidien el quan volien tenir fills/es, ho explicaven com una decisió. Unes quantes parelles, però, si que van explicar tot el procés de diàleg i decisió de tenir fills/es, ja que també estaven valorant la opció de no tenir-ne, i finalment, van decidir que sí.

El fet d’explicar tenir fills/es com una decisió implica que la responsabilitat dels fills/es caigui en les persones que han decidit  tenir-los, en aquest cas a les mares i als pares, i per tant, es desresponsabilitza l’Estat i la societat dels fills/es que “altres” han decidit tenir. Aquesta manera d’entendre qui hauria d’assumir les diverses responsabilitats de cura dels infants no ajuda en les polítiques de conciliació. Per una banda, assumir les responsabilitats que una persona decideix assumir, encaixa amb els valors contemporanis de l’individualisme, sumat al fet que les mares es pensen i són pensades com a principals (i últimes responsables).

Finalment són les mares, les últimes responsables dels seus fills/es, perquè al cap i a la fi, són elles les qui els han decidit tenir. Si no volen assumir  aquestes tasques, tenen la suposada opció de no tenir fill/es, tenint poc en compte altres maneres de ser mare basades per exemple, amb una xarxa àmplia de llars d’infants o ludoteques on els infants poguessin estar en els festius escolars laborables o quan acabessin l’escola per esperar que la mare o el pare sortissin de treballar, com sí que passa en altres països. Per tant, es produeix una gran manca de polítiques de conciliació, tot i ser una gran necessitat per la majoria de les famílies. De totes maneres, cal afegir que les demandes de les famílies en quant a polítiques públiques, no era un augment de les xarxes públiques d’espais per deixar la canalla, sinó poder cobrar un sou pel temps que ocupen les tasques de cura. És a dir, les pròpies demandes reproduïen l’ideal de que fos principalment la família, i  concretament les mares, qui poguessin rebre una ajuda econòmica mentre cuiden dels seus fills/es, disminuint el seu horari  laboral.

[Mater] El mercat de treball i les eleccions reproductives pesen  sobre les  dones que es plantegen ser mares, penses que passa el mateix  amb els homes que volen ser pares?

[BA] No. Hi ha una gran diferència entre la maternitat i la paternitat. I és que d’alguna manera les dones saben que quan tinguin un fill/a, elles en seran les últimes responsables.

En una jornada realitzada en el marc del projecte d’Homes Cuidadors, un participanten un dels tallers de corresponsabilitat, que era stay-at-home pare, i per tant es cuidava de tot el que feia referència al seu fill i a la casa, explicava com la seva mare trucava a casa preguntant per la seva dona per saber si el seu nét havia menjat. El pare del nen li havia d’explicar cada vegada que parlés amb ell, perquè la seva parella i mare del nen no en tenia ni idea, perquè ella treballava i ell el cuidava. I el mateix a l’escola. Les mares dels fills/es dels seus  companys preguntaven que com és que avui no ha pogut portar el nen la seva mare. I és que la mare del nen no l’havia portat mai a l’escola,  perquè sempre ho feia el pare. Aquest testimoni expressava perplex, com constantment s’havia de justificar per haver assumit les  tasques de cura, i havia justificar a la seva parella per no haver-les assumit, per “no fer de mare”.

Per tant, quan un home cuida, s’entén que hi ha una dona darrera que és la última responsable de tot. I això també ho pensen les  parelles que he entrevistat que es definien com a feministes, en el sentit que hi havia una consciencia política per combatre  la desigualtat de  gènere.

Tot i així, en aquestes parelles són elles les que decideixen sobre els aspectes domèstics i de criança dels fills/es. Tot i que ells són molt participatius, no acaben d’assolir la responsabilitat última de la criança i allò domèstic. Això em va fer plantejar, si existia un sostre de vidre (o un  terra enganxifós, com va comentar el Vicent Borràs en la jornada de clausura del projecte d’Homes Cuidadors) que impedeix que els homes puguin assumir la responsabilitat últimes en allò domèstic i en la criança. Amb l’expressió del sostre de vidre dels homes en l’àmbit domèstic i de cures volia comparar, d’una manera una mica provocativa, el sostre de vidre de les dones al mercat laboral. Analitzant les dades decamp em donava la sensació que l’àmbit domèstic i dels fills/es és viscut per homes i dones com un espai principalment femení, i per tant, eren els homes qui s’havien d’adaptar a la manera de fer de les seves parelles. Si no ho feien, “ho feien malament”. Per altra banda, quan un home és pare no s’assumeix que sigui ell el que plegarà cinc minuts abans per anar a buscar el seu fill a la llar d’infants, i quan això passa, els comentaris són, “i per què no hi va la teva dona?”, tal i com ens explicava un participant de la recerca.

L’associació directa entre mare i cura dels fills/es no es produeix en el cas de la paternitat. Constanza Tobío explicava que perquè els homes participessin de les tasques de cura calia que ho sabessin fer, que ho poguessin fer i que ho volguessin fer. En la recerca ha sorgit que els que ho saben fer és perquè majoritàriament els hi ha ensenyat les  seves parelles-i no pas les seves mares que, moltes vegades els hi prohibien fer-ho-; era molt difícil que ho poguessin fer, perquè gairebé cap d’ells es va plantejar reduir-se la jornada laboral- els que ho van intentar se’ls va dir que on estaven les seves dones; i  tots ho volien fer, però sense assumir la última responsabilitat. Crec  que aquest sentit subtil de voluntarisme en la criança és el que diferencia la maternitat i la paternitat. Una mare ha de cuidar perquè és mare, no hi ha elecció. En canvi un pare, pot cuidar o no.

Socialment, la paternitat té un ventall de maneres de ser pare molt més ampli que la maternitat, que està molt circumscrita a la cura i al fet d’estar amb els fills/es. No, les obligacions de la maternitat no són les mateixes que les de la paternitat, malauradament… Jo crec que les mares haurien de ser més pares, i els pares més mares. M’enteneu oi?

[Mater] Aportaries alguna reflexió més?

[BA] Sí! Si em permeteu la falca, hem organitzat un taller pel 16 de desembre titulat “Vull tenir fills/es?” per tal que persones i/o parelles que s’ho estan plantejant puguin reflexionar conjuntament. A més el taller comptarà amb la perspectiva de diversos professionals que els puguem acompanyar en els seus processos de decisió.

El taller té un preu de 25€ per persona i es realitzarà de 11h a 14h al Centre AFIN, a 3 min de l’estació de Bellaterra. Si voleu més informació del taller, em podeu enviar un email a gr.afin@uab.cat

 

Vanessa Grotti: “In borderlands, invisibility equates to safety”

Main image_cropPhoto credit: Agelos Kalodoukas

[Versió en català a sota]

Vanessa Grotti is an Anthropologist, Professor at the European University Institute, lives in Florence, feminist in favour of slow scholarship, has done fieldwork among the Trio, Wayana and Akuriyo of northeastern Amazonia, in Burkina Faso, and more recently in border hospitals in French Guiana and Italy, works on kinship, reproduction, medicine, visual and material culture, body and personhood, birth and death.

[Mater] What is your main topic of research at the moment? Can you give us a short explanation of the project you are currently leading in Italy?

[VG] My main topic of research at the moment focuses on kinship and reproduction, with a specific focus on borderlands hospitals. I run an ERC-funded project which studies comparatively maternity care to undocumented patients in densely crossed borderlands in the Mediterranean and Overseas France. In the Mediterranean, my project is based in Greece (mainly in Athens), southern Spain (Melilla and Ceuta) and southern Italy (Sicily and Lampedusa). I am hoping to be able to extend research into Malta in the near future. I am also currently working on undocumented human remains and their social and ritual life in southern Italy, but this is a smaller project. I am also part of a feminist collective called the Zika Social Science Network, which examines reproductive rights and justice in the light of the Zika epidemic and its lasting consequences.

[Mater] Why is it meaningful to study the medical situation of women in processes of migration?

[VG] You are referring to the patients me and my team work with in EU Border Care, who for the most part are women in a situation of mobility, although there are many different contexts and scenarios. For example, the mobility of Syrian refugee women who are stuck in Athens waiting for their application for relocation through the UN relocation programme is very different from the journey made by neighbouring Moroccan women who decide to give birth in Melilla and then return home. So we work on international migration (people fleeing war, abuse and trafficking) as well as circular migration (long-term regional patterns). However in Overseas France we work with local patients who are in situation of incomplete documentation as a result of protracted postcolonial contexts, for example Amerindian and Maroon patients in French Guiana. In this sense, what is interesting is to examine how incomplete documentation, legal vulnerability (pregnancy and birth are protected in the EU Member States in question) and hospital bureaucracy come into collision in remote, underfunded European peripheries. Besides academic considerations, from a reproductive rights perspective, the importance and timeliness rests on the sheer absence of social science and global health scholarship on undocumented motherhood in Europe; yet, complications in pregnancy and birth remain in the countries in question the primary cause of hospitalisation among migrant mothers, regardless of their legal circumstances. We are facing here a problem of health inequity which needs to be addressed.

[Mater] Why study these issues through the Anthropological lens?

[VG] I do wish to stress that one of my postdocs, Nina Sahraoui, is actually a sociologist by training, so I am open to all, and hope to be able to engage across the social sciences and include clinicians as much as possible! Nevertheless, yes it is a project heavily inspired and rooted in anthropology, and based on ethnographic fieldwork. Long-term qualitative research is essential to be able to work ethically with all research participants such as doctors, midwives, patients, activists, etc; undocumented pregnant women often cross international borders in harrowing circumstances and are very vulnerable. It is important to work slowly, gradually and respectfully and keep long-term involvement with local communities and patients alike. In terms of analytical lens, I focus heavily on understanding kinship, personhood, belonging and reproduction to try to portray our research participants and local communities beyond the prism of the suffering subject and neoliberal border regimes. This also applies to a study of local cultures and peoples in these peripheries.

[Mater] Could you summarize the main challenges that women refugees are facing at the moment in the European borderlands, regarding their healthcare?

[VG] The challenges are of course many and vary greatly according to field sites and individuals encountered. It is important to stress that the countries in which I work have some provisions for universal healthcare which in principle give special attention to neonatal and perinatal health. Reproductive rights are also available in these countries, but this is why Malta fascinates me because it remains with Ireland the only EU Member State in which termination of  pregnancy is illegal. This is a shocking state of affair, and ought to be addressed by scholars and activists. In short, the main challenge for women on the migration trail (especially on the central Mediterranean route which goes through Libya) is safety, physical, reproductive and emotional safety. The violence against women on the migration trail is tremendous, and by the time they cross into European borderlands they are often in urgent need of specialised assistance. It is also important to stress that safety does not start once the border is crossed, and that hospitality and detention facilities remain inadequate. This is why women remain on the whole quite invisible in borderlands, because invisibility equates to safety. Women need to be protected not only from fellow travellers but from all people involved in handling and organising their lives and claims. The longer their status remains in limbo, the more acute the danger to be abused, trafficked etc. Women also need better support to feel safe and rest; hospitality structures are often crammed and noisy. Besides from these situations, as I mentioned before there is the problem of information and access to healthcare.

[Mater] Would you like to add anything else?

[VG] No, I just hope more people will turn to the subject and work on it in the future, there is still so much to do!

You can find more information on Vanessa’s team work in: https://horizon-magazine.eu/article/invisible-women-europe-s-migration-crisis_en.html


Vanessa Grotti és antropòloga, professora a l’European University Institut i viu a Florència. Es considera feminista a favor de l’acadèmia lenta, i ha fet treball de camp entre els Trio, Wayana i Akuriyo de l’Amazonia nordoriental; a Burkina Faso i, més recentment, en els hospitals fronterers de la Guayana francesa i a Itàlia. Treballa sobre el parentiu, la reproducció, la medicina, la cultura visual i material, el cos, el concepte de persona, el naixement i la mort.

[Mater] Quin és el teu tema principal de recerca ara mateix? Ens pots donar una breu explicació del projecte que lideres actualment a Itàlia?

[VG] En aquests moments el meu tema de recerca està centrat en el parentiu i la reproducció, enfocat concretament en hospitals fronterers. M’encarrego d’un projecte finançat ERC que estudia de forma comparativa la salut materna de les dones no documentades en fronteres densament concorregudes al Mediterrani i als territoris francesos d’Ultramar. Al Mediterrani, el meu projecte està basat a Grècia (sobretot a Atenes), al sud d’Espanya (Melilla i Ceuta) i al sud d’Itàlia (Sicília i Lampedusa). Espero poder extendre la recerca a Malta d’aquí poc. També estic treballant actualment en restes humanes indocumentades i la seva vida social i ritual al sud d’Itàlia, però això és un projecte més petit. També formo part d’un col·lectiu feminista que es diu Zika Social Science Network, que examina els drets reproductius i la justícia a la llum de l’epidèmia de Zika i les seves conseqüències permanents.

[Mater] Per què és significatiu estudiar la situació mèdica de dones en processos de migració?

[VG] Et refereixes a les pacients amb les que jo i el meu equip treballem a EU Border Care, que majoritàriament son dones en situacions de mobilitat, tot i que hi ha molts contextos i escenaris diferents. Per exemple, la mobilitat de les dones sirianes refugiades que estan bloquejades a Atenes esperant  la seva petició de reubicació mitjançant el programa d’ublicació de les Nacions Unides, és molt diferent del trajecte que fan les dones marroquines veïnes que decideixen anar a parir a Melilla i tornar a casa. Per tant, treballem amb migració internacional (persones que fugen de la guerra, l’abús i el tràfic) així com amb migració cirudlar (patrons regionals de llarg termini). Tanmateix, a la França d’Ultramar treballem amb pacients locals que estan en situació de documentació incompleta com a conseqüència de contextos de protectorat postcolonia, per exemple els pacients amerindis i Maroon a la Guaiana Francesa. En aquest sentit, el que és interessant d’examinar és com la situació de documentació incompleta, la vulnerabilitat legal (l’embaràs i el part estan protegits pels membres de la UE involucrats) i la burocràcia hospitalària xoquen a les perifèries europees infrafinançades. Més enllà de les consideracions acadèmiques, des de la perspectiva dels drets reproductius, la importància i la pertinència recauen en la més pura absència d’especialització de les Ciències Socials i de la Salut Global sobre la maternitat indocumentada a Europa. Malgrat això, les complicacions relacionades amb l’embaràs i el part encara son, en aquests països, la principal causa d’hospitalització entre les mares migrants, més enllà de les seves circumstàncies legals. En aquest sentit estem afrontant un problema de desigualtat en qüestions de salut que cal adreçar.

[Mater] Per què estudiar aquestes qüestions mitjançant la mirada antropològica?

[VG] M’agradaria destacar que una de les meves postdoc, la Nina Sahraoui, en realitat està formada en sociologia, és a di que estic oberta a tot i espero poder enllaçar les Ciències Socials i incloure sanitaris tant com sigui possible! Tanmateix, es tracta d’un projecte inspirat i arrelat en l’antropologia, i basat en el treball etnogràfic. La recerca qualitativa de llarga durada és essenciar per poder treballar èticament amb tots els participants de la recerca com ara metges, llevadores, pacients, activistes, etc. Les dones embarassades no documentades sovint travessen les fronteres internacionals en circumstàncies horribles i son molt vulnerables. És important treballar lentament, gradualment i de forma respectuosa i mantenir una implicació de llarg recorregut amb les comunitats locals i els pacients. En termes de mirada analítica, m’enfoco especialment en tractar de comprendre el parentiu, el concepte de persona, la pertinença i la reproducció per tractar de descriure els nostres participants a la recerca i les comunitats locals més enllà del prisma del subjecte patidr i dels règims fronterers neoliberals. Això també refereix a l’estudi de cultures locals i les poblacions d’aquestes perifèries.

[Mater] Ens podries resumir els principals reptes que les dones refugiades han d’afrontar en aquests moments en els territoris fronterers europeus, en relació a la seva atenció sanitària?

[VG] Per descomptat els reptes son molts i varien molt segons els llocs de recerca i els individus amb els que ens trobem. És important subratllar que els països en els que treballo tenen algunes cobertures universals de salut que com a principi donen especial atenció a la salut neonatal i perinatal. Els drets reproductius son disponibles també en aquests països però per això Malta em fascina, ja que juntament amb Irlanda és l’únic estat de la UE on és il·legal la interrupció de l’embaràs. Això és un estat de les coses xocant que cal plantejar des de l’acadèmia i l’activisme. Ras i curt, el principal repte per a les dones que estan en procés de migració (especialment a la ruta del centre del Mediterrani, que travessa Líbia) és la seguretat; física, reproductiva i emocional. La violència envers les dones en els recorreguts migratoris és tremenda i quan arriba l’hora d’arribar a les fronteres europees necessiten sovint atenció especialitzada urgent. És important destacar que la seguretat no comença un cop es travessa la frontera, ja que els equipaments d’acollida i detenció son també inadequats. És per això que les dones en general es mantenen invisibles en els territoris fronterers, ja que la invisibilitat equival a seguretat. Les dones han de ser protegides dels altres viatges i de tota la gent involucrada en gestionar i organitzar les seves vides i demandes. Quant més temps estigui el seu estatus es manté en el llimb, major és el risc de ser abusades, traficades, etc. Les dones també necessiten un millor suport per sentir-se segures i descansar; les estructures d’acollida estan sovint sobrepoblades i son sorolloses. Més enllà d’aquestes situacions, com ja he esmentat, hi ha un problema d’informació i accés a l’atenció sanitària.

[Mater] T’agradaria afegir res més?

[VG] No, només espero que més gent es fixi en aquest tema i hi treballi en el futur, hi ha tanta feina a fer!!

Podeu trobar informació sobre la feina de l’equip de la Vanessa a: https://horizon-magazine.eu/article/invisible-women-europe-s-migration-crisis_en.html

Traducció al català: Laura Cardús i Font

Entrevista a Marta Busquets: “Les conductes sanitàries i jurídiques que vulneren els nostres drets i perjudiquen la nostra salut són de caire ideològic i cultural”.

Retrats Marta (64 de 68)

[Encontraréis más abajo la versión en castellano]

[MB] Em dic Marta Busquets, tinc 30 anys sóc llicenciada en Dret i mare d’una nena de tres anys i mig. Actualment estic esperant el meu segon fill. Col·laboro fa uns anys amb Dona Llum Associació Catalana per un Part respectat.

[Mater] Quin és el tema de recerca en que has estat ocupada els últims temps?

[MB] Aprofitant que estava cursant estudis de gènere, he intentat combinar els meus diferents interessos i experiències vitals. D’aquesta manera últimament he estat centrada en explorar els drets a l’autonomia i al consentiment informat de les dones durant l’embaràs i el part.

[Mater] Per què creus que és important i interessant estudiar la qüestió de la salut des de la perspectiva dels drets i del gènere?

[MB] No és que cregui que és interessant, penso que la perspectiva de gènere és directament imprescindible per a tenir un millor enteniment d’aquesta problemàtica. Malgrat que pensem que el Dret és neutral, reflecteix dinàmiques patriarcals i androcèntriques i això ens afecta no només des d’una perspectiva de la salut a nivell general o també obstètric, sino que aquests impediments perjudiquen, com han assenyalat anteriorment ja altres autores, el nostre excercici ple de la ciutadania. Estàn en joc els nostres drets humans més fonamentals.

[Mater] Quina creus que és l’actual situació del respecte als drets relacionats amb la salut sexual i reproductiva en el nostre context? Què s’hi pot fer?

[MB] Penso que en el nostre context cultural i geogràfic encara estem ben lluny de la igualtat a nivell de la ciutadania sanitaria i del respecte als nostres drets en l’àmbit obstètric. Això és fàcilment constatable si contrastem les xifres recomanades per organismes internacionals com la OMS o UNICEF o si ens comparem amb altres països del context europeu que ja fa anys que treballen des d’una visió fisiològica i centrada en la salut de la dona, tals com Suècia o inclòs Regne Unit.

En la meva opinió, la situació és bastant depriment perquè els drets a nivell legal ja hi són, almenys de manera abstracta, igual que la evidència científica ja hi és. Per tant, les conductes sanitàries i jurídiques que vulneren els nostres drets i perjudiquen la nostra salut són de caire ideològic i cultural.

Cal fer una important tasca de conscienciació i sensibilització, no només envers les dones (que clarament estem liderant des de l’activisme el procés de canvi en el que ens trobem immerses), també en relació amb les persones professionals sanitàries (grup més reticent donat que els canvis impliquen una pèrdua de poder i autoritat jeràrquics per a assolir un tracte horitzontal i garantista de drets).

[Mater] Ens vols dir alguna cosa més?

[MB] Ara més que mai hem d’insistir en la defensa dels nostres drets. D’acord amb la meva percepció ens trobem en un moment políticament delicat a tot el món, on les ideologies de tipus totalitari estàn avançant ràpidament. Com ja sabem les feministes el que personal és polític, i per tant aquestes ideologies permeen i impliquen retrocessos en tots els aspectes de la nostra vida, també el sanitari i obstètric.

Si voleu contactar amb la Marta Busquets ho podeu fer escrivint a La.busquets[at]gmail.com.


 

[MB] Me llamo Marta Busquets, tengo 30 años y soy licenciada en Derecho y madre de una niña de tres años y medio. Actualmente estoy estperando mi segundo hijo. Colaboro hace unos años con Dona Llum Associació Catalana per un Part respectat.

[Mater] ¿Cuál es el tema de investigación en el que has estado ocupada en los últimos tiempos?

[MB] Aprovechando que estaba cursando estudios de género, he intentado combinar mis diferentes intereses y experiancias vitales. De esta manera últimamente he estado centrada en explorar los derechos a la autonomía y al consentimiento informado de las mujeres durante el embarazo y el parto.

[Mater] ¿Por qué crees que es importante e interesante estudiar la cuestión de la salud desde la perspectiva de los derechos y el género?

[MB] No es que crea que es interesante, pienso que la perspectiva de género es directamente imprescindible para tener mejor entendimiento de esta problemática. A pesar que pensemos que el Derecho es neutral, refleja dinámicas patriarcales y androcéntricas y esto nos afecta no solamente desde una perspectiva de la salud a nivel general o también obstétrico, sino que estos impedimentos perjudican, como han señalado anteriormente ya otras autoras, nuestro ejercicio pleno de la ciudadanía. Estan en juego nuestros derechos humanos más fundamentales.

[Mater]¿Cuál crees que es la actual situación respecto de los derechos relacionados con la salud sexual y reproductiva en nuestro contexto?¿Qué se puede hacer?

[MB] Pienso que en nuestro contexto cultural y geográfico todavía estamos bien lejos de la igualdad a nivel de la ciudadanía sanitaria y del respeto a nuestros derechos en el ámbito obstétrico. Esto es fácilmente constatable si contrastamos las cifras recomendadas por organismos internacionales como la OMS o la UNICEF o si nos comparamos con otros países del contexto europeo que trabajan desde una visión fisiológica y centrada en la salud de la mujer, tales como Suecia o incluso Reino Unido.

En mi opinión, la situación es bastante deprimente porque los derechos a nivel legal ya están, por lo menos de manera abstracta, igual que la evidencia científica ya existe. Por lo tanto, las conductas sanitarias y jurídicas que vulneran nuestros derechos y perjudican nuestra salud son de tipo ideológico y cultural.

Hay que hacer una importante tarea de concienciación y sensibilización, no solamente hacia las mujeres (que claramente estamos liderando desde el activismo el proceso de cambio en el que nos encontramos inmersas), también en relación con las personas profesionales sanitarias (grupo más reticente, dado que los cambios implican una pérdida de poder y autoridad jerárquicos para lograr un trato horizontal y garantista de derechos).

[Mater] ¿Nos quieres decir algo más?

[MB] Ahora más que nunca tenemos que insistir en la defensa de nuestros derechos. De acuerdo con mi percepción nos encontramos en un momento políticamente delicado en todo el mundo, en el que las ideologías de tipo totalitario estan avanzando rápidamente. Como ya sabemos las feministas lo personal es político, y por lo tanto estas ideologías permean e implican retrocesos en todos los aspectos de nuestra vida, también el sanitario y obstétrico.

Si queréis contactar con Marta Busquets lo podéis hacer escribiendo a La.busquets[at]gmail.com.

Traducción: Laura Cardús i Font

 

 

 

 

“El patriarcado es una jaula donde vivimos todas”. Entrevista a Jesusa Ricoy Olariaga, matriactivista y educadora perinatal.

Jesusa (1)_FOTO

[Versió en català més abaix]

Hablando con Jesusa Ricoy Olariaga nos dice que es una mujer que, además, es madre. Se define profesionalmente como matriactivista y childbirth educator (educadora perinatal) y personalmente como alguien que busca vivir de manera   coherente y trascendental en un mundo inhóspito para semejantes propósitos.

[Mater] ¿Por qué es importante el feminismo en el discurso entorno al embarazo, parto y crianza?

Porque es esencial, porque las mujeres que deciden ser madres deberían poder serlo con todos sus derechos intactos, y porque quienes nacen de ellas debieran hacerlo de igual manera. Y es importante hablar de ello porque las corrientes de pensamiento feministas más conocidas por el sector más amplio de la sociedad son aquellas que fueron necesarias en las principales reivindicaciones de los años sesenta. A la mujer carente de tantos derechos y falta de representación social se la relegaba entonces de manera única y exclusiva al ámbito de la maternidad.

Nuestras predecesoras tuvieron que huir de ese estereotipo porque es obviamente limitante y reduccionista. Pero esto ha llevado a que hoy en día sea difícil desentrañar la libertad de elección en torno a la maternidad -o la re-apropiación de la maternidad frente a la institución- desde perspectivas feministas, porque ciertos aspectos coinciden en la superficie con modelos considerados obsoletos y desdeñables. Es decir, evolucionar ahora para integrar lo que para mi es profundamente feminista, esto es: una reivindicación de la maternidad desde la autoridad sobre el cuerpo y sus procesos así como de la autoridad sobre las decisiones respecto a nuestros hijos/as que puede ser visto como una vuelta al modelo del que se tuvo que huir, así que quizá lo importante son los por qué de estas reivindicaciones .

Por ejemplo, en apariencia la reivindicación de un modelo de maternidad católico radical podría tener puntos comunes con el mío: rechazar analgesia durante el parto, amamantar, pasar un largo tiempo dedicada a la crianza de mis hijos…Pero soy atea y feminista y mis razones para mis reclamos son otras. Es el poder decidir sobre  mi cuerpo, el rechazo a la tecnocracia sobre mi fisiología y el poder criar a mis hijos e hija promoviendo en ellos la libertad de pensamiento y respetando su fisiología y necesidades emocionales.

Creo que necesitamos saber que el patriarcado es una jaula en la que vivimos todas, como feministas necesitamos saber que somos las que al menos sabemos que deberíamos estar fuera de ella. Pero aun así y por desgracia también estamos condicionadas, con esto vengo a decir que necesitamos sabernos víctimas de los discursos patriarcales, de los estereotipos, de los condicionamientos externos para poder rechazarlos. Y por tanto, más debates en torno a la maternidad son aún muy necesarios, pero hay que decir que ya hay muchas feministas escribiendo sobre el tema.

[Mater] ¿Qué puede aportar y qué nos queda para hacer?

Para mí el feminismo es una consciencia, una consciencia que ojalá tuviera todo el mundo, para mi no es más que saber que el mundo es patriarcal y que se rige fundamentalmente por una promoción constante y un entendimiento colectivo de que todo aquello que no sea hombre blanco de clase media y en edad productiva, es inferior, puede ser  tratado/a de manera injusta. Se le ridiculiza, castiga, explota, viola, mata, esclaviza, insulta…Podríamos decir que lo femenino es todo aquello que el patriarcado humilla y aniquila. Y el feminismo es la consciencia, resistencia y lucha ante esta injusticia.

Por tanto, el poder evaluarnos como madres (aquellas que opten por serlo), desde una perspectiva de libertad y autoridad sobre nuestros cuerpos y lejos de la propaganda patriarcal del cuerpo defectuoso, sucio e incapaz, es un acto revolucionario y transgresor y profundamente feminista. Es el corte de mangas esencial y existencial contra el engranaje capitalista macho imperante.

Es poder sangrar, parir y lactar desde la animalidad e integridad que tanto asusta a la sociedad post industrial y neoliberal. Es el ser nosotras en nuestros propios términos y liberar al futuro desde la cuna y desde el ahora.

[Mater] Háblanos del activismo: qué representa en tu vida profesional, personal  y familiar.

El activismo es eso de lo que aún no he conseguido huir, lo acabo de ver al contestar a esta entrevista, empecé a hablar desde la ilusión de que dejaba de ser  activista, por que ya no quiero vivir enfrentada…. Y hablo, contesto a vuestras preguntas, y descubro una vez más que no me queda otra opción más que el activismo, por que simplemente no sé vivir sometida.

Foto Jesusa: Rafael Ricoy.

 


 

Parlant amb la Jesusa Ricoy Olariaga ens diu que és una dona que, a més a més, és mare i  es defineix professionalment com matriactivista i chilbirth educator (educadora perinatal) i personalment com algú que busca viure de manera coherent i trascendental en un món inhòspit per a tals propòsits.

[Mater] Per què és tant important el feminisme en el discurs al voltant de l’embaràs, el part i la criança?

Perquè és essencial, perquè les dones que decideixen ser mares haurien de poder ser-ho amb tots els seus drets intactes, i perquè els que neixen d’elles haurien de fer-ho d’igual manera. I és important parlar d’això perquè les corrents de pensament feministes més conegudes pel sector més ampli de la societat són aquelles que van ser necessàries en les principals reivindicacions dels anys seixanta.

A la dona carent de tants drets i manca de representació social se la relegava aleshores de manera única i exclusiva a l’àmbit de la maternitat. Les nostres predecesores van tenir que fugir d’aquest estereotip perquè és òbviament limitant i reduccionista. Però això ha portat a que a dia d’avui sigui difícil desentranyar la llibertat d’elecció al voltant de la maternitat o la reapropiació de la maternitat enfront la seva institució des de perspectives feministes, perquè certs aspectes coincideixen en la superfície amb models considerats obsolets i menyspreables.

És a dir, evolucionar ara per a integrar el que per a mi és fonamentalment feminista. Això és: una reivindicació de la maternitat des de l’autoritat sobre el cos i sobre els seus processos, així com de l’autoritat sobre les decisions respecte als nostres fills/es i que poden ser vistos com una tornada al model del que es va haver de fugir, així que potser l’important són els perquè d’aquestes reivindicacions.

Per exemple, en aparença la reivindicació d’un model de maternitat catòlic radical podría tenir punts comuns amb el meu, rebuig d’analgèsia durant el part, alletar, passar un temps llarg dedicada a la criança dels meus fills… Però soc atea i feminista i les meves raons pels meus reclams són unes altres, és el poder decidir sobre el meu cos, el rebuig de la tecnocràcia sobre la meva fisiologia i el poder criar als meus fills i filla promovent en ells la llibertat de pensament i respectant la seva fisiologia i necessitats emocionals.

Crec que necessitem saber que el patriarcat és una gàbia en la que vivim totes, com feministes necessitem saber que som les que almenys sabem que hauríem d’estar fora d’ella, però encara i així, i per desgràcia, també estem condicionades. Amb això vinc a dir que necessitem saber-nos víctimes dels discursos patriarcals, dels estereotips, dels condicionaments externs per poder rebutjar-los. I per tant, més debats entorn a la maternitat són encara molt necessaris, però hi ha que dir que ja hi ha moltes feministes escrivint sobre el tema.

[Mater] Què pot aportar el feminisme i què ens queda per fer?

Per a mi el feminisme és una consciència, una consciència que tant de bo tingués tot el món. Per a mi no és més que saber que el món és patriarcal i que es regeix fonamentalment per una promoció constant i un enteniment col·lectiu de que tot aquell/a que no sigui home blanc de classe mitjana i en edat productiva és inferior, pot ser tractat/da de manera injusta. Se la -i se’l- ridiculitza, castiga, explota, viola, mata, esclavitza, insulta…. Podríem dir que allò femení és tot allò que el patriarcat humilia i aniquila. I el feminisme és la consciència, resistència i lluita davant aquesta injusticia.

Per tant, el poder evaluar-nos com a mares -aquelles que opten per ser-ho-, des d’una perspectiva de llibertat i autoritat sobre els nostres cossos i lluny de la propaganda patriarcal del cos defectuos, brut i incapaç, és un acte revolucionari, transgressor i profundament feminista. És fer la botifarra de forma essencial i necessària contra l’engranantge capitalista mascle imperant.

És poder sagnar, parir i alletar des de l’animalitat i la integritat que tant espanta a la societat post-industrial i neolliberal. És el ser nosaltres en els nostres propis termes i alliberar el futur des del bressol i des de l’ara.

[Mater] Parla’ns de l’activisme: què representa en la teva vida professional, personal i familiar

L’activisme és allò del que encara no he aconseguit fugir, ho acabo de veure al començar a respondre a aquesta entrevista. Ho vaig començar a fer des de la il·lusió de que deixava de ser activista, perquè ja no vull viure enfrontada… I parlo, contesto a les vostres preguntes i descobreixo una vegada més que no em queda una altra opció que l’activisme, perquè simplement no sé viure sotmesa.

Foto Jesusa: Rafael Ricoy.

Traducció al català: Marta Ausona i Bieto

 

 

 

 

 

“Women’s lives are represented, but they are not heard”, entrevistamos a Jenna Murray, antropóloga (UK)

[Versión en español más abajo]

[JM] I am a medical and social anthropologist. My overall interests are matrescence, family life, intimate relationships, and life-course in societies affected by violence and/or conflict. My research region is principally, though not exclusive to Mexico and Latin America. Currently working as a lecturer in Humanitarianism and Global Health at the University of Manchester, UK, I am also interested in the joys and challenges of #PhDparenting and #ECRparenting and how this impacts upon research choices.

[Mater] What are your main research topics?

[JM] Following on from my doctorate I continue to research the transition to motherhood for mestiza women in urban Mexico. I am currently concerned with developing a life-course approach to maternal transition which connects early experience to mothering throughout the life-cycle.
I am currently working closely with autonomous midwives in Mexico and questions of alternative accounting and every day maternal health indicators for women who choose non-institutional care.
Aside from my work with midwives, I am also working towards an ethnographic study of HIV intervention programmes and activism for maternal-infant transmission in the state of Chiapas.
In the UK a colleague and myself have just begun to work with female asylum seekers around questions of survival strategies and mental health. This project is in its conception and we are working hard with women to identify research priorities that are driven by them, not policy agenda.

[Mater] Why do you think it is important/meaningful to study these and why from the anthropological approach??

[JM] I am clearly bias, but I think if we are to ever challenge the way that patriarchal and Eurocentric privilege dominates our understanding of the world, we must try to begin with everyday lives, from the perspectives of people living them. That is my defence for ethnography. Anthropologically speaking, inequality, oppression and indifference come about because of ways we interact as humans, and how that is shaped by our desire to connect and identify. My research is driven by a passion to understand how life comes about and how it ends – this ultimately is the basis of the human condition and cannot be understood in any other way.

[Mater] What would you say that is the current state-of-the art of feminist anthropology related to sexual and reproductive rights in Mexico?

[JM] As always there is much work to do, but there is also much knowledge, ideas and practice happening in Mexico, on a daily basis, which receives little attention in the dominant schools of anthropology (European and North American).
Feminist anthropology is a fragmented movement, and because of this research and capability to affect change and educate is also fragmented. I often find myself frustrated because feminist theory does not ‘speak’ to many of the women I do fieldwork with and the more traditional style of anthropology that is practiced in the country does not privilege deep narrative – women’s lives are represented but they are not heard. The study of obstetric violence highlights this – there is no useful and complex framework for looking at it that foregrounds women’s experience (something that I am working with at the moment). I think ultimately, that we lack the ethnographic material or access to it in order to see how feminist anthropology is relating to sexual and reproductive rights in Mexico at all.

[Mater] Would you like to tell us something related to the fact of doing fieldwork with your children?

[JM] We need to shed more light on that fact that most anthropologists have families and this has a significant impact on how fieldwork happens. It also means that our work becomes shared with our families on a level that few other scholars could admit to. I think having your children with you is just one type of fieldwork with its own peculiar set of problems – time limits, emotional pressure, travel limits, ethics. In the way that fieldwork with partners, pets or alone creates its own advantages and challenges.
It comes down to the struggle that any working parent has – social systems (and academia) do little to support career advancement and parenthood as a joint activity. In the end we are nearly always forced to choose between the two, and that is deeply frustrating.

[Mater] It’s been a pleasure, Jenna! How can people contact you?

I can by contacted via:

@jennachiapas / https://birthritesanthro.wordpress.com/

 


[JM]Soy una antropóloga social y médica. Estoy interesada en la construcción de la maternidad, la vida social, las relaciones íntimas y los procesos de vida en las sociedades afectadas por la violencia y/o el conflicto. Mi región de investigación es principalmente, aunque no en exclusiva, México y América Latina. En estos momentos trabajo como profesora en Humanitarismo y Salud Global en la Universidad de Mánchester, Reino Unido. También estoy interesada en las alegrías y retos del #PhDparenting y el #ECRParenting (NT: términos que responden a etiquetas utilizadas en las redes sociales para identificar los debates entorno a la m(p)aternidad y los estudios de doctorado o la escritura académica) y en cómo impactan nuestras opciones de investigación.

[Mater] ¿Cuáles son tus principales temas de investigación?

[JM] Como continuación de mi doctorado sigo investigando la transición a la maternidad de mujeres mestizas en el México urbano. En estos momentos me ocupa desarrollar un enfoque de procesos de vida a la transición maternal, que conecta las primeras experiencias hacia el maternaje a través del ciclo vital.
Actualmente estoy trabajando de forma coordinada con matronas autónomas de México y con cuestiones relacionadas con la consideración alternativa y los indicadores cotidianos de salud mental de las mujeres que eligen un sistema de atención no institucional.
A parte de mi trabajo con matronas, también me enfoco en un estudio etnográfico de los programas de intervención sobre el VIH y el activismo relacionado con el contagio materno-infantil en el estado de Chiapas.
En el reino unido con una colega hemos empezado a trabajar con mujeres que buscan asilo en relación a cuestiones de estrategias de supervivencia y salud mental. Este proyecto está en una fase de concepción y trabajamos duro con mujeres para identificar prioridades de investigación dirigidas por ellas misma, no por las agendas de las políticas de salud.

[Mater]¿Por qué crees que es importante/significativo estudiar esto y por qué desde el enfoque antropológico?

[JM] Claramente estoy sesgada, pero pienso que si en alguno momento podremos retar las formas en las que los privilegios patriarcales y eurocéntricos dominan nuestra forma de ver el mundo, tenemos que intentar empezar con las vidas cotidianas, desde la perspectiva de las personas que las viven. Esta es mi defensa de la etnografía. Hablando antropológicamente, la inequidad, la opresión y la indiferencia existen a causa de las formas en las que interactuamos como humanos, y cómo ello está determinado por nuestro deseo de conectar e identificarnos. Mi investigación está condicionada por una pasión por entender como empieza la vida y como finaliza -lo que es, en el fondo, la base de la condición humana, y no puede ser entendido de ninguna otra forma.

[Mater] ¿Cuál dirías que es la actual situación de la antropología feminista en relación a los derechos sexuales y reproductivos en México?

[JM] Como siempre, hay mucho trabajo que hacer, pero también hay mucho conocimiento, ideas y prácticas que estan ocurriendo en México diáriamente, cosa que recibe poca atención desde las escuelas antropológicas dominantes (la europea y la estadounidense).
La antropología feminista es un movimiento fragmentado, y a causa de ello, la investigación y la capacidad de provocar un cambio y educar están también fragmentadas. A menudo me siento frustrada porque la teoria feminista no apela a muchas de las mujeres con las que hago trabajo de campo y el estilo más tradicional de antropología que se hace en el país no privilegia las narrativas profundas -las vidas de las mujeres son representadas, pero no escuchadas. El estudio de la violencia obstétrica lo pone de manifiesto -no hay un marco útil y complejo para analizarla que ponga de relieve las experiencias de las mujeres (es algo con lo que estoy trabajando en estos momentos). En definitiva, pienso que nos falta totalmente el material etnográfico o el acceso a éste para ver cómo se relaciona la antropología feminista con los derechos sexuales y reproductivos.

[Mater]¿Te gustaría contarnos algo en relación al hecho de hacer trabajo de campo con tus hijos e hijas?

[JM] Tenemos que dar más importáncia al hecho que la mayoría de antropólogos/as tienen familias y que esto tiene un impacto importante en cómo se da el trabajo de campo. También implica que nuestro trabajo es compartido con nuestras familias de un modo que pocos otros expertos admitirían. Creo que tener a tus hijos e hijas contigo es solamente otro tipo de trabajo de campo con sus problemáticas peculiares – límites en el tiempo, presión emocional, limitaciones de movilidad, ética. De la misma forma que el trabajo de campo con la pareja, la mascota o en solitario crea sus propias ventajas e inconvenientes.
Al final se reduce a la lucha que tiene cualquier (m)padre que trabaje -los sistemas sociales (y la academia) hacen poco para apoyar el desarrollo profesional y la m(p)aternidad como actividades conjuntas. En resumen casi siempre nos vemos forzadas a elegir entre ambos, lo que resulta muy frustrante.

[Mater]¡Ha sido un placer, Jenna! ¿Cómo te podemos contactar?

Podéis encontrarme en twitter o en mi blog:

@jennachiapas / https://birthritesanthro.wordpress.com/

Traducción al español: Laura Cardús i Font

Cap dona hauria de sentir la frase “No entenc per què plores si tu ho has triat”. Entrevista a Eva Puig, filòsofa

eva-puig

[EP] Sóc l’Eva Puig, llicenciada en filosofia, vaig cursar també un postgrau en atenció a malalts terminals que em va apropar al coneixement de les experiències de dol. He estudiat amb la Mònica Álvarez el dol perinatal gestacional. Sóc professora de ioga i practicant de meditació. També bloggera. Fa menys d’un any que he començat el projecte Kora sobre l’avortament voluntari.

[Mater] Com descriuries el teu projecte anomenat Kora?

[EP] Kora és un projecte d’investigació sobre el procés de l’avortament voluntari més enllà del debat ètic i polític, de divulgació sobre el que implica (etapes i tabú socials) i de recolzament del procés de dol que se’n pugui derivar per tal d’evitar caure en dols patològics o traumes post-avortament. Kora és una aposta per mirar amb unes altres ulleres l’avortament voluntari, per entendre els seus processos interns i per ajudar a les dones que es trobin en aquesta difícil decisió (haver de triar seguir o no amb un embaràs) tinguin tota la informació sobre el que implica (no només a nivell mèdic) i eines i recolzament per poder gestionar el dol que aquest procés pugui produir.

[Mater] D’on et sorgeix la idea de treballar sobre l’avortament voluntari i relacionar-lo amb el dol?

[EP] La idea neix arrel de la meva pròpia experiència personal i del camí recorregut. En un moment donat de la meva vida vaig decidir interrompre el meu embaràs. Va ser una decisió plenament responsable i meditada, però no per això menys complexa. Una vegada realitzada la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE), em vaig trobar en una situació emocional i vital difícil. Hi havia dolor, hi havia sensació de pèrdua. Hi havia moltes preguntes i un replantejament de tot un seguit de creences, pors… en definitiva un replantejament de vida, que és el que duu implicada una crisi. Vaig cercar informació sobre el tema i pràcticament no vaig trobar res, només referències al trauma post avortament, amb els símptomes del qual no m’identificava. Coneixia ja els processos de dol i vaig entendre que havia d’afrontar aquella crisi com un dol a transitar. D’aquí ve l’enllaç entre avortament voluntari i dol. I una altra realitat que em vaig trobar és la quantitat de dones a qui, una vegada els hi comentava la meva història, s’obrien i m’explicaven la seva. Aquest fet em va fer adonar que el meu no era un camí individual, sinó col·lectiu i que calia obrir espais on parlar-ne, perquè és un tema que afecta a les dones des que son dones.

[Mater] Quina és la situació actual de l’acompanyament al dol en l’avortament en general i, en particular, a les dones que avorten voluntàriament? Què hauria de canviar o millorar?

[EP] Actualment s’ha fet molta feina per tal de donar a conèixer, difondre i acompanyar l’anomenat dol gestacional i perinatal, allò que normalment s’entendria com a pèrdua involuntària de l’embaràs, de la mà de professionals com Mònica Àlvarez o Àngels Claramunt. S’han escrit llibres sobre el tema (“La cuna vacía”, “Voces olvidadas”…) i entre els professionals de la salut s’està millorant el coneixement i el tractament a famílies que es troben en aquesta situació. En aquest sentit s’ha aplanat el terreny per poder parlar també de dol en l’avortament voluntari. Però en aquest camp considero que està tot per fer:

  1. Les dones que es troben en aquesta situació haurien de tenir un assessorament personalitzat per part de professionals de la salut sobre com procedir, on anar i com gestionar després la seva situació.
  2. Els mateixos professionals (metges, psicòlegs, doules…) haurien de tenir coneixements bàsics sobre el procés de l’avortament voluntari i les seves conseqüències.
  3. Hauria d’haver-hi més trobades entre dones, professionals i no professionals, per parlar d’aquest tema i com ens afecta. Més investigació.
  4. En els programes d’atenció a la salut reproductiva i sexual hauria d’haver-hi informació sobre l’avortament i què pot implicar a nivell emocional. També entre doules dedicades a l’acompanyament en temes de maternitat i dols gestacionals.
  5. Tot aquest treball de difusió hauria de servir per crear un teixit d’empatia social. Aquesta empatia ja comença a ser present, després d’anys de treball pel que fa al dol gestacional, però pel que fa a la IVE és pràcticament nul. Cap dona hauria de sentir la frase “No entenc per què plores si tu ho has triat”.

[Mater] Quines respostes i reaccions t’estàs trobant en els teus tallers? 

[EP] Bàsicament tabú. Dificultats per trencar el silenci. Això pel que fa als tallers: les noies que hi venen ja estan conscienciades de que necessiten resoldre una situació dolorosa, però els costa molt parlar-ne, i fins i tot venir (més d’una vegada m’he trobat amb dones que m’escrivien dient que volien venir i felicitant-me pel projecte, però després no apareixien i no en tornava a saber res). Al final dels tallers però, la sensació és molt positiva per part de les assistents: és la primera vegada que aconsegueixen parlar dels seus avortaments, no se senten jutjades i han trobat una sensació de pau per primera vegada en molt de temps (en alguns casos anys). Això pel que fa als tallers.

Pel que fa a les xerrades m’he trobat dificultat a fer entendre a les organitzacions on podia donar-les la necessitat d’oferir aquestes conferències: normalment et trobes amb la incomprensió de qui ha avortat i això no li ha comportat cap problema. De seguida es pensen que ets d’alguna associació anomenada pro-vida i anti-avortista. L’esforç aquí és fer entendre que el procés de l’avortament voluntari toca moltes peces i és únic en cada cas, i que depenent de cada persona hi haurà més o menys dolor o cap dolor. Una cosa tant de sentit comú costa molt de fer-la entendre. Es tracta, una vegada més, d’un tema d’empatia i sensibilització social.

[Mater] Gràcies Eva! Ens vols dir alguna cosa més?

[EP] Entendre un procés d’avortament implica moltes coses:

  1. Entendre les etapes que el formen: embaràs no desitjat, presa de decisió (sovint molt complexa), IVE mèdica, dol gestacional.
  2. Entendre tots els tabús socials que porta associat: el tabú de la mort, el tabú de posar en qüestió la maternitat, el tabú de la llibertat de la dona i la seva relació amb el propi cos, i el tabú del dolor.
  3. Entendre l’avortament des d’una perspectiva històrica: la realitat de que l’avortament voluntari és un fet que s’ha donat, i silenciat, des que les dones son dones, la realitat de que la història del feminisme i les seves conquestes en favor dels drets reproductius de les dones és molt recent i encara s’està duent a terme a molts països i l’evidència de que vivim en una societat androcèntrica i patriarcal.

Per acabar m’agradaria afegir una darrera cosa: és un mite que l’avortament voluntari s’acabi amb la IVE mèdica en molts casos. Se suposa que hem de ser “super-womans” que avorten i no senten res. S’ha fet molt per defensar el dret a avortar i res per a empatitzar amb el dret a plorar un dolor sense que això impliqui necessàriament penediment.

 

Podeu saber més sobre el Projecte Kora a http://proyectokora.com/ o escrivint a info[at] proyectokora.com