Per què no es poden tractar les maternitats des de l’antropologia?

Taula rodona_maternitatsTaula rodona en el marc de la 3a setmana de l’antropologia organitzada per l’Institut Català d’Antropologia (ICA) amb la participació de Mater i altres investigadores entorn a les maternitats. Activitat oberta i gratuïta, els infants son benvinguts.

Vanessa Grotti: “In borderlands, invisibility equates to safety”

Main image_cropPhoto credit: Agelos Kalodoukas

[Versió en català a sota]

Vanessa Grotti is an Anthropologist, Professor at the European University Institute, lives in Florence, feminist in favour of slow scholarship, has done fieldwork among the Trio, Wayana and Akuriyo of northeastern Amazonia, in Burkina Faso, and more recently in border hospitals in French Guiana and Italy, works on kinship, reproduction, medicine, visual and material culture, body and personhood, birth and death.

[Mater] What is your main topic of research at the moment? Can you give us a short explanation of the project you are currently leading in Italy?

[VG] My main topic of research at the moment focuses on kinship and reproduction, with a specific focus on borderlands hospitals. I run an ERC-funded project which studies comparatively maternity care to undocumented patients in densely crossed borderlands in the Mediterranean and Overseas France. In the Mediterranean, my project is based in Greece (mainly in Athens), southern Spain (Melilla and Ceuta) and southern Italy (Sicily and Lampedusa). I am hoping to be able to extend research into Malta in the near future. I am also currently working on undocumented human remains and their social and ritual life in southern Italy, but this is a smaller project. I am also part of a feminist collective called the Zika Social Science Network, which examines reproductive rights and justice in the light of the Zika epidemic and its lasting consequences.

[Mater] Why is it meaningful to study the medical situation of women in processes of migration?

[VG] You are referring to the patients me and my team work with in EU Border Care, who for the most part are women in a situation of mobility, although there are many different contexts and scenarios. For example, the mobility of Syrian refugee women who are stuck in Athens waiting for their application for relocation through the UN relocation programme is very different from the journey made by neighbouring Moroccan women who decide to give birth in Melilla and then return home. So we work on international migration (people fleeing war, abuse and trafficking) as well as circular migration (long-term regional patterns). However in Overseas France we work with local patients who are in situation of incomplete documentation as a result of protracted postcolonial contexts, for example Amerindian and Maroon patients in French Guiana. In this sense, what is interesting is to examine how incomplete documentation, legal vulnerability (pregnancy and birth are protected in the EU Member States in question) and hospital bureaucracy come into collision in remote, underfunded European peripheries. Besides academic considerations, from a reproductive rights perspective, the importance and timeliness rests on the sheer absence of social science and global health scholarship on undocumented motherhood in Europe; yet, complications in pregnancy and birth remain in the countries in question the primary cause of hospitalisation among migrant mothers, regardless of their legal circumstances. We are facing here a problem of health inequity which needs to be addressed.

[Mater] Why study these issues through the Anthropological lens?

[VG] I do wish to stress that one of my postdocs, Nina Sahraoui, is actually a sociologist by training, so I am open to all, and hope to be able to engage across the social sciences and include clinicians as much as possible! Nevertheless, yes it is a project heavily inspired and rooted in anthropology, and based on ethnographic fieldwork. Long-term qualitative research is essential to be able to work ethically with all research participants such as doctors, midwives, patients, activists, etc; undocumented pregnant women often cross international borders in harrowing circumstances and are very vulnerable. It is important to work slowly, gradually and respectfully and keep long-term involvement with local communities and patients alike. In terms of analytical lens, I focus heavily on understanding kinship, personhood, belonging and reproduction to try to portray our research participants and local communities beyond the prism of the suffering subject and neoliberal border regimes. This also applies to a study of local cultures and peoples in these peripheries.

[Mater] Could you summarize the main challenges that women refugees are facing at the moment in the European borderlands, regarding their healthcare?

[VG] The challenges are of course many and vary greatly according to field sites and individuals encountered. It is important to stress that the countries in which I work have some provisions for universal healthcare which in principle give special attention to neonatal and perinatal health. Reproductive rights are also available in these countries, but this is why Malta fascinates me because it remains with Ireland the only EU Member State in which termination of  pregnancy is illegal. This is a shocking state of affair, and ought to be addressed by scholars and activists. In short, the main challenge for women on the migration trail (especially on the central Mediterranean route which goes through Libya) is safety, physical, reproductive and emotional safety. The violence against women on the migration trail is tremendous, and by the time they cross into European borderlands they are often in urgent need of specialised assistance. It is also important to stress that safety does not start once the border is crossed, and that hospitality and detention facilities remain inadequate. This is why women remain on the whole quite invisible in borderlands, because invisibility equates to safety. Women need to be protected not only from fellow travellers but from all people involved in handling and organising their lives and claims. The longer their status remains in limbo, the more acute the danger to be abused, trafficked etc. Women also need better support to feel safe and rest; hospitality structures are often crammed and noisy. Besides from these situations, as I mentioned before there is the problem of information and access to healthcare.

[Mater] Would you like to add anything else?

[VG] No, I just hope more people will turn to the subject and work on it in the future, there is still so much to do!

You can find more information on Vanessa’s team work in:

Vanessa Grotti és antropòloga, professora a l’European University Institut i viu a Florència. Es considera feminista a favor de l’acadèmia lenta, i ha fet treball de camp entre els Trio, Wayana i Akuriyo de l’Amazonia nordoriental; a Burkina Faso i, més recentment, en els hospitals fronterers de la Guayana francesa i a Itàlia. Treballa sobre el parentiu, la reproducció, la medicina, la cultura visual i material, el cos, el concepte de persona, el naixement i la mort.

[Mater] Quin és el teu tema principal de recerca ara mateix? Ens pots donar una breu explicació del projecte que lideres actualment a Itàlia?

[VG] En aquests moments el meu tema de recerca està centrat en el parentiu i la reproducció, enfocat concretament en hospitals fronterers. M’encarrego d’un projecte finançat ERC que estudia de forma comparativa la salut materna de les dones no documentades en fronteres densament concorregudes al Mediterrani i als territoris francesos d’Ultramar. Al Mediterrani, el meu projecte està basat a Grècia (sobretot a Atenes), al sud d’Espanya (Melilla i Ceuta) i al sud d’Itàlia (Sicília i Lampedusa). Espero poder extendre la recerca a Malta d’aquí poc. També estic treballant actualment en restes humanes indocumentades i la seva vida social i ritual al sud d’Itàlia, però això és un projecte més petit. També formo part d’un col·lectiu feminista que es diu Zika Social Science Network, que examina els drets reproductius i la justícia a la llum de l’epidèmia de Zika i les seves conseqüències permanents.

[Mater] Per què és significatiu estudiar la situació mèdica de dones en processos de migració?

[VG] Et refereixes a les pacients amb les que jo i el meu equip treballem a EU Border Care, que majoritàriament son dones en situacions de mobilitat, tot i que hi ha molts contextos i escenaris diferents. Per exemple, la mobilitat de les dones sirianes refugiades que estan bloquejades a Atenes esperant  la seva petició de reubicació mitjançant el programa d’ublicació de les Nacions Unides, és molt diferent del trajecte que fan les dones marroquines veïnes que decideixen anar a parir a Melilla i tornar a casa. Per tant, treballem amb migració internacional (persones que fugen de la guerra, l’abús i el tràfic) així com amb migració cirudlar (patrons regionals de llarg termini). Tanmateix, a la França d’Ultramar treballem amb pacients locals que estan en situació de documentació incompleta com a conseqüència de contextos de protectorat postcolonia, per exemple els pacients amerindis i Maroon a la Guaiana Francesa. En aquest sentit, el que és interessant d’examinar és com la situació de documentació incompleta, la vulnerabilitat legal (l’embaràs i el part estan protegits pels membres de la UE involucrats) i la burocràcia hospitalària xoquen a les perifèries europees infrafinançades. Més enllà de les consideracions acadèmiques, des de la perspectiva dels drets reproductius, la importància i la pertinència recauen en la més pura absència d’especialització de les Ciències Socials i de la Salut Global sobre la maternitat indocumentada a Europa. Malgrat això, les complicacions relacionades amb l’embaràs i el part encara son, en aquests països, la principal causa d’hospitalització entre les mares migrants, més enllà de les seves circumstàncies legals. En aquest sentit estem afrontant un problema de desigualtat en qüestions de salut que cal adreçar.

[Mater] Per què estudiar aquestes qüestions mitjançant la mirada antropològica?

[VG] M’agradaria destacar que una de les meves postdoc, la Nina Sahraoui, en realitat està formada en sociologia, és a di que estic oberta a tot i espero poder enllaçar les Ciències Socials i incloure sanitaris tant com sigui possible! Tanmateix, es tracta d’un projecte inspirat i arrelat en l’antropologia, i basat en el treball etnogràfic. La recerca qualitativa de llarga durada és essenciar per poder treballar èticament amb tots els participants de la recerca com ara metges, llevadores, pacients, activistes, etc. Les dones embarassades no documentades sovint travessen les fronteres internacionals en circumstàncies horribles i son molt vulnerables. És important treballar lentament, gradualment i de forma respectuosa i mantenir una implicació de llarg recorregut amb les comunitats locals i els pacients. En termes de mirada analítica, m’enfoco especialment en tractar de comprendre el parentiu, el concepte de persona, la pertinença i la reproducció per tractar de descriure els nostres participants a la recerca i les comunitats locals més enllà del prisma del subjecte patidr i dels règims fronterers neoliberals. Això també refereix a l’estudi de cultures locals i les poblacions d’aquestes perifèries.

[Mater] Ens podries resumir els principals reptes que les dones refugiades han d’afrontar en aquests moments en els territoris fronterers europeus, en relació a la seva atenció sanitària?

[VG] Per descomptat els reptes son molts i varien molt segons els llocs de recerca i els individus amb els que ens trobem. És important subratllar que els països en els que treballo tenen algunes cobertures universals de salut que com a principi donen especial atenció a la salut neonatal i perinatal. Els drets reproductius son disponibles també en aquests països però per això Malta em fascina, ja que juntament amb Irlanda és l’únic estat de la UE on és il·legal la interrupció de l’embaràs. Això és un estat de les coses xocant que cal plantejar des de l’acadèmia i l’activisme. Ras i curt, el principal repte per a les dones que estan en procés de migració (especialment a la ruta del centre del Mediterrani, que travessa Líbia) és la seguretat; física, reproductiva i emocional. La violència envers les dones en els recorreguts migratoris és tremenda i quan arriba l’hora d’arribar a les fronteres europees necessiten sovint atenció especialitzada urgent. És important destacar que la seguretat no comença un cop es travessa la frontera, ja que els equipaments d’acollida i detenció son també inadequats. És per això que les dones en general es mantenen invisibles en els territoris fronterers, ja que la invisibilitat equival a seguretat. Les dones han de ser protegides dels altres viatges i de tota la gent involucrada en gestionar i organitzar les seves vides i demandes. Quant més temps estigui el seu estatus es manté en el llimb, major és el risc de ser abusades, traficades, etc. Les dones també necessiten un millor suport per sentir-se segures i descansar; les estructures d’acollida estan sovint sobrepoblades i son sorolloses. Més enllà d’aquestes situacions, com ja he esmentat, hi ha un problema d’informació i accés a l’atenció sanitària.

[Mater] T’agradaria afegir res més?

[VG] No, només espero que més gent es fixi en aquest tema i hi treballi en el futur, hi ha tanta feina a fer!!

Podeu trobar informació sobre la feina de l’equip de la Vanessa a:

Traducció al català: Laura Cardús i Font

Entrevista a Marta Busquets: “Les conductes sanitàries i jurídiques que vulneren els nostres drets i perjudiquen la nostra salut són de caire ideològic i cultural”.

Retrats Marta (64 de 68)

[Encontraréis más abajo la versión en castellano]

[MB] Em dic Marta Busquets, tinc 30 anys sóc llicenciada en Dret i mare d’una nena de tres anys i mig. Actualment estic esperant el meu segon fill. Col·laboro fa uns anys amb Dona Llum Associació Catalana per un Part respectat.

[Mater] Quin és el tema de recerca en que has estat ocupada els últims temps?

[MB] Aprofitant que estava cursant estudis de gènere, he intentat combinar els meus diferents interessos i experiències vitals. D’aquesta manera últimament he estat centrada en explorar els drets a l’autonomia i al consentiment informat de les dones durant l’embaràs i el part.

[Mater] Per què creus que és important i interessant estudiar la qüestió de la salut des de la perspectiva dels drets i del gènere?

[MB] No és que cregui que és interessant, penso que la perspectiva de gènere és directament imprescindible per a tenir un millor enteniment d’aquesta problemàtica. Malgrat que pensem que el Dret és neutral, reflecteix dinàmiques patriarcals i androcèntriques i això ens afecta no només des d’una perspectiva de la salut a nivell general o també obstètric, sino que aquests impediments perjudiquen, com han assenyalat anteriorment ja altres autores, el nostre excercici ple de la ciutadania. Estàn en joc els nostres drets humans més fonamentals.

[Mater] Quina creus que és l’actual situació del respecte als drets relacionats amb la salut sexual i reproductiva en el nostre context? Què s’hi pot fer?

[MB] Penso que en el nostre context cultural i geogràfic encara estem ben lluny de la igualtat a nivell de la ciutadania sanitaria i del respecte als nostres drets en l’àmbit obstètric. Això és fàcilment constatable si contrastem les xifres recomanades per organismes internacionals com la OMS o UNICEF o si ens comparem amb altres països del context europeu que ja fa anys que treballen des d’una visió fisiològica i centrada en la salut de la dona, tals com Suècia o inclòs Regne Unit.

En la meva opinió, la situació és bastant depriment perquè els drets a nivell legal ja hi són, almenys de manera abstracta, igual que la evidència científica ja hi és. Per tant, les conductes sanitàries i jurídiques que vulneren els nostres drets i perjudiquen la nostra salut són de caire ideològic i cultural.

Cal fer una important tasca de conscienciació i sensibilització, no només envers les dones (que clarament estem liderant des de l’activisme el procés de canvi en el que ens trobem immerses), també en relació amb les persones professionals sanitàries (grup més reticent donat que els canvis impliquen una pèrdua de poder i autoritat jeràrquics per a assolir un tracte horitzontal i garantista de drets).

[Mater] Ens vols dir alguna cosa més?

[MB] Ara més que mai hem d’insistir en la defensa dels nostres drets. D’acord amb la meva percepció ens trobem en un moment políticament delicat a tot el món, on les ideologies de tipus totalitari estàn avançant ràpidament. Com ja sabem les feministes el que personal és polític, i per tant aquestes ideologies permeen i impliquen retrocessos en tots els aspectes de la nostra vida, també el sanitari i obstètric.

Si voleu contactar amb la Marta Busquets ho podeu fer escrivint a La.busquets[at]


[MB] Me llamo Marta Busquets, tengo 30 años y soy licenciada en Derecho y madre de una niña de tres años y medio. Actualmente estoy estperando mi segundo hijo. Colaboro hace unos años con Dona Llum Associació Catalana per un Part respectat.

[Mater] ¿Cuál es el tema de investigación en el que has estado ocupada en los últimos tiempos?

[MB] Aprovechando que estaba cursando estudios de género, he intentado combinar mis diferentes intereses y experiancias vitales. De esta manera últimamente he estado centrada en explorar los derechos a la autonomía y al consentimiento informado de las mujeres durante el embarazo y el parto.

[Mater] ¿Por qué crees que es importante e interesante estudiar la cuestión de la salud desde la perspectiva de los derechos y el género?

[MB] No es que crea que es interesante, pienso que la perspectiva de género es directamente imprescindible para tener mejor entendimiento de esta problemática. A pesar que pensemos que el Derecho es neutral, refleja dinámicas patriarcales y androcéntricas y esto nos afecta no solamente desde una perspectiva de la salud a nivel general o también obstétrico, sino que estos impedimentos perjudican, como han señalado anteriormente ya otras autoras, nuestro ejercicio pleno de la ciudadanía. Estan en juego nuestros derechos humanos más fundamentales.

[Mater]¿Cuál crees que es la actual situación respecto de los derechos relacionados con la salud sexual y reproductiva en nuestro contexto?¿Qué se puede hacer?

[MB] Pienso que en nuestro contexto cultural y geográfico todavía estamos bien lejos de la igualdad a nivel de la ciudadanía sanitaria y del respeto a nuestros derechos en el ámbito obstétrico. Esto es fácilmente constatable si contrastamos las cifras recomendadas por organismos internacionales como la OMS o la UNICEF o si nos comparamos con otros países del contexto europeo que trabajan desde una visión fisiológica y centrada en la salud de la mujer, tales como Suecia o incluso Reino Unido.

En mi opinión, la situación es bastante deprimente porque los derechos a nivel legal ya están, por lo menos de manera abstracta, igual que la evidencia científica ya existe. Por lo tanto, las conductas sanitarias y jurídicas que vulneran nuestros derechos y perjudican nuestra salud son de tipo ideológico y cultural.

Hay que hacer una importante tarea de concienciación y sensibilización, no solamente hacia las mujeres (que claramente estamos liderando desde el activismo el proceso de cambio en el que nos encontramos inmersas), también en relación con las personas profesionales sanitarias (grupo más reticente, dado que los cambios implican una pérdida de poder y autoridad jerárquicos para lograr un trato horizontal y garantista de derechos).

[Mater] ¿Nos quieres decir algo más?

[MB] Ahora más que nunca tenemos que insistir en la defensa de nuestros derechos. De acuerdo con mi percepción nos encontramos en un momento políticamente delicado en todo el mundo, en el que las ideologías de tipo totalitario estan avanzando rápidamente. Como ya sabemos las feministas lo personal es político, y por lo tanto estas ideologías permean e implican retrocesos en todos los aspectos de nuestra vida, también el sanitario y obstétrico.

Si queréis contactar con Marta Busquets lo podéis hacer escribiendo a La.busquets[at]

Traducción: Laura Cardús i Font





“El patriarcado es una jaula donde vivimos todas”. Entrevista a Jesusa Ricoy Olariaga, matriactivista y educadora perinatal.

Jesusa (1)_FOTO

[Versió en català més abaix]

Hablando con Jesusa Ricoy Olariaga nos dice que es una mujer que, además, es madre. Se define profesionalmente como matriactivista y childbirth educator (educadora perinatal) y personalmente como alguien que busca vivir de manera   coherente y trascendental en un mundo inhóspito para semejantes propósitos.

[Mater] ¿Por qué es importante el feminismo en el discurso entorno al embarazo, parto y crianza?

Porque es esencial, porque las mujeres que deciden ser madres deberían poder serlo con todos sus derechos intactos, y porque quienes nacen de ellas debieran hacerlo de igual manera. Y es importante hablar de ello porque las corrientes de pensamiento feministas más conocidas por el sector más amplio de la sociedad son aquellas que fueron necesarias en las principales reivindicaciones de los años sesenta. A la mujer carente de tantos derechos y falta de representación social se la relegaba entonces de manera única y exclusiva al ámbito de la maternidad.

Nuestras predecesoras tuvieron que huir de ese estereotipo porque es obviamente limitante y reduccionista. Pero esto ha llevado a que hoy en día sea difícil desentrañar la libertad de elección en torno a la maternidad -o la re-apropiación de la maternidad frente a la institución- desde perspectivas feministas, porque ciertos aspectos coinciden en la superficie con modelos considerados obsoletos y desdeñables. Es decir, evolucionar ahora para integrar lo que para mi es profundamente feminista, esto es: una reivindicación de la maternidad desde la autoridad sobre el cuerpo y sus procesos así como de la autoridad sobre las decisiones respecto a nuestros hijos/as que puede ser visto como una vuelta al modelo del que se tuvo que huir, así que quizá lo importante son los por qué de estas reivindicaciones .

Por ejemplo, en apariencia la reivindicación de un modelo de maternidad católico radical podría tener puntos comunes con el mío: rechazar analgesia durante el parto, amamantar, pasar un largo tiempo dedicada a la crianza de mis hijos…Pero soy atea y feminista y mis razones para mis reclamos son otras. Es el poder decidir sobre  mi cuerpo, el rechazo a la tecnocracia sobre mi fisiología y el poder criar a mis hijos e hija promoviendo en ellos la libertad de pensamiento y respetando su fisiología y necesidades emocionales.

Creo que necesitamos saber que el patriarcado es una jaula en la que vivimos todas, como feministas necesitamos saber que somos las que al menos sabemos que deberíamos estar fuera de ella. Pero aun así y por desgracia también estamos condicionadas, con esto vengo a decir que necesitamos sabernos víctimas de los discursos patriarcales, de los estereotipos, de los condicionamientos externos para poder rechazarlos. Y por tanto, más debates en torno a la maternidad son aún muy necesarios, pero hay que decir que ya hay muchas feministas escribiendo sobre el tema.

[Mater] ¿Qué puede aportar y qué nos queda para hacer?

Para mí el feminismo es una consciencia, una consciencia que ojalá tuviera todo el mundo, para mi no es más que saber que el mundo es patriarcal y que se rige fundamentalmente por una promoción constante y un entendimiento colectivo de que todo aquello que no sea hombre blanco de clase media y en edad productiva, es inferior, puede ser  tratado/a de manera injusta. Se le ridiculiza, castiga, explota, viola, mata, esclaviza, insulta…Podríamos decir que lo femenino es todo aquello que el patriarcado humilla y aniquila. Y el feminismo es la consciencia, resistencia y lucha ante esta injusticia.

Por tanto, el poder evaluarnos como madres (aquellas que opten por serlo), desde una perspectiva de libertad y autoridad sobre nuestros cuerpos y lejos de la propaganda patriarcal del cuerpo defectuoso, sucio e incapaz, es un acto revolucionario y transgresor y profundamente feminista. Es el corte de mangas esencial y existencial contra el engranaje capitalista macho imperante.

Es poder sangrar, parir y lactar desde la animalidad e integridad que tanto asusta a la sociedad post industrial y neoliberal. Es el ser nosotras en nuestros propios términos y liberar al futuro desde la cuna y desde el ahora.

[Mater] Háblanos del activismo: qué representa en tu vida profesional, personal  y familiar.

El activismo es eso de lo que aún no he conseguido huir, lo acabo de ver al contestar a esta entrevista, empecé a hablar desde la ilusión de que dejaba de ser  activista, por que ya no quiero vivir enfrentada…. Y hablo, contesto a vuestras preguntas, y descubro una vez más que no me queda otra opción más que el activismo, por que simplemente no sé vivir sometida.

Foto Jesusa: Rafael Ricoy.



Parlant amb la Jesusa Ricoy Olariaga ens diu que és una dona que, a més a més, és mare i  es defineix professionalment com matriactivista i chilbirth educator (educadora perinatal) i personalment com algú que busca viure de manera coherent i trascendental en un món inhòspit per a tals propòsits.

[Mater] Per què és tant important el feminisme en el discurs al voltant de l’embaràs, el part i la criança?

Perquè és essencial, perquè les dones que decideixen ser mares haurien de poder ser-ho amb tots els seus drets intactes, i perquè els que neixen d’elles haurien de fer-ho d’igual manera. I és important parlar d’això perquè les corrents de pensament feministes més conegudes pel sector més ampli de la societat són aquelles que van ser necessàries en les principals reivindicacions dels anys seixanta.

A la dona carent de tants drets i manca de representació social se la relegava aleshores de manera única i exclusiva a l’àmbit de la maternitat. Les nostres predecesores van tenir que fugir d’aquest estereotip perquè és òbviament limitant i reduccionista. Però això ha portat a que a dia d’avui sigui difícil desentranyar la llibertat d’elecció al voltant de la maternitat o la reapropiació de la maternitat enfront la seva institució des de perspectives feministes, perquè certs aspectes coincideixen en la superfície amb models considerats obsolets i menyspreables.

És a dir, evolucionar ara per a integrar el que per a mi és fonamentalment feminista. Això és: una reivindicació de la maternitat des de l’autoritat sobre el cos i sobre els seus processos, així com de l’autoritat sobre les decisions respecte als nostres fills/es i que poden ser vistos com una tornada al model del que es va haver de fugir, així que potser l’important són els perquè d’aquestes reivindicacions.

Per exemple, en aparença la reivindicació d’un model de maternitat catòlic radical podría tenir punts comuns amb el meu, rebuig d’analgèsia durant el part, alletar, passar un temps llarg dedicada a la criança dels meus fills… Però soc atea i feminista i les meves raons pels meus reclams són unes altres, és el poder decidir sobre el meu cos, el rebuig de la tecnocràcia sobre la meva fisiologia i el poder criar als meus fills i filla promovent en ells la llibertat de pensament i respectant la seva fisiologia i necessitats emocionals.

Crec que necessitem saber que el patriarcat és una gàbia en la que vivim totes, com feministes necessitem saber que som les que almenys sabem que hauríem d’estar fora d’ella, però encara i així, i per desgràcia, també estem condicionades. Amb això vinc a dir que necessitem saber-nos víctimes dels discursos patriarcals, dels estereotips, dels condicionaments externs per poder rebutjar-los. I per tant, més debats entorn a la maternitat són encara molt necessaris, però hi ha que dir que ja hi ha moltes feministes escrivint sobre el tema.

[Mater] Què pot aportar el feminisme i què ens queda per fer?

Per a mi el feminisme és una consciència, una consciència que tant de bo tingués tot el món. Per a mi no és més que saber que el món és patriarcal i que es regeix fonamentalment per una promoció constant i un enteniment col·lectiu de que tot aquell/a que no sigui home blanc de classe mitjana i en edat productiva és inferior, pot ser tractat/da de manera injusta. Se la -i se’l- ridiculitza, castiga, explota, viola, mata, esclavitza, insulta…. Podríem dir que allò femení és tot allò que el patriarcat humilia i aniquila. I el feminisme és la consciència, resistència i lluita davant aquesta injusticia.

Per tant, el poder evaluar-nos com a mares -aquelles que opten per ser-ho-, des d’una perspectiva de llibertat i autoritat sobre els nostres cossos i lluny de la propaganda patriarcal del cos defectuos, brut i incapaç, és un acte revolucionari, transgressor i profundament feminista. És fer la botifarra de forma essencial i necessària contra l’engranantge capitalista mascle imperant.

És poder sagnar, parir i alletar des de l’animalitat i la integritat que tant espanta a la societat post-industrial i neolliberal. És el ser nosaltres en els nostres propis termes i alliberar el futur des del bressol i des de l’ara.

[Mater] Parla’ns de l’activisme: què representa en la teva vida professional, personal i familiar

L’activisme és allò del que encara no he aconseguit fugir, ho acabo de veure al començar a respondre a aquesta entrevista. Ho vaig començar a fer des de la il·lusió de que deixava de ser activista, perquè ja no vull viure enfrontada… I parlo, contesto a les vostres preguntes i descobreixo una vegada més que no em queda una altra opció que l’activisme, perquè simplement no sé viure sotmesa.

Foto Jesusa: Rafael Ricoy.

Traducció al català: Marta Ausona i Bieto






Cap dona hauria de sentir la frase “No entenc per què plores si tu ho has triat”. Entrevista a Eva Puig, filòsofa


[EP] Sóc l’Eva Puig, llicenciada en filosofia, vaig cursar també un postgrau en atenció a malalts terminals que em va apropar al coneixement de les experiències de dol. He estudiat amb la Mònica Álvarez el dol perinatal gestacional. Sóc professora de ioga i practicant de meditació. També bloggera. Fa menys d’un any que he començat el projecte Kora sobre l’avortament voluntari.

[Mater] Com descriuries el teu projecte anomenat Kora?

[EP] Kora és un projecte d’investigació sobre el procés de l’avortament voluntari més enllà del debat ètic i polític, de divulgació sobre el que implica (etapes i tabú socials) i de recolzament del procés de dol que se’n pugui derivar per tal d’evitar caure en dols patològics o traumes post-avortament. Kora és una aposta per mirar amb unes altres ulleres l’avortament voluntari, per entendre els seus processos interns i per ajudar a les dones que es trobin en aquesta difícil decisió (haver de triar seguir o no amb un embaràs) tinguin tota la informació sobre el que implica (no només a nivell mèdic) i eines i recolzament per poder gestionar el dol que aquest procés pugui produir.

[Mater] D’on et sorgeix la idea de treballar sobre l’avortament voluntari i relacionar-lo amb el dol?

[EP] La idea neix arrel de la meva pròpia experiència personal i del camí recorregut. En un moment donat de la meva vida vaig decidir interrompre el meu embaràs. Va ser una decisió plenament responsable i meditada, però no per això menys complexa. Una vegada realitzada la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE), em vaig trobar en una situació emocional i vital difícil. Hi havia dolor, hi havia sensació de pèrdua. Hi havia moltes preguntes i un replantejament de tot un seguit de creences, pors… en definitiva un replantejament de vida, que és el que duu implicada una crisi. Vaig cercar informació sobre el tema i pràcticament no vaig trobar res, només referències al trauma post avortament, amb els símptomes del qual no m’identificava. Coneixia ja els processos de dol i vaig entendre que havia d’afrontar aquella crisi com un dol a transitar. D’aquí ve l’enllaç entre avortament voluntari i dol. I una altra realitat que em vaig trobar és la quantitat de dones a qui, una vegada els hi comentava la meva història, s’obrien i m’explicaven la seva. Aquest fet em va fer adonar que el meu no era un camí individual, sinó col·lectiu i que calia obrir espais on parlar-ne, perquè és un tema que afecta a les dones des que son dones.

[Mater] Quina és la situació actual de l’acompanyament al dol en l’avortament en general i, en particular, a les dones que avorten voluntàriament? Què hauria de canviar o millorar?

[EP] Actualment s’ha fet molta feina per tal de donar a conèixer, difondre i acompanyar l’anomenat dol gestacional i perinatal, allò que normalment s’entendria com a pèrdua involuntària de l’embaràs, de la mà de professionals com Mònica Àlvarez o Àngels Claramunt. S’han escrit llibres sobre el tema (“La cuna vacía”, “Voces olvidadas”…) i entre els professionals de la salut s’està millorant el coneixement i el tractament a famílies que es troben en aquesta situació. En aquest sentit s’ha aplanat el terreny per poder parlar també de dol en l’avortament voluntari. Però en aquest camp considero que està tot per fer:

  1. Les dones que es troben en aquesta situació haurien de tenir un assessorament personalitzat per part de professionals de la salut sobre com procedir, on anar i com gestionar després la seva situació.
  2. Els mateixos professionals (metges, psicòlegs, doules…) haurien de tenir coneixements bàsics sobre el procés de l’avortament voluntari i les seves conseqüències.
  3. Hauria d’haver-hi més trobades entre dones, professionals i no professionals, per parlar d’aquest tema i com ens afecta. Més investigació.
  4. En els programes d’atenció a la salut reproductiva i sexual hauria d’haver-hi informació sobre l’avortament i què pot implicar a nivell emocional. També entre doules dedicades a l’acompanyament en temes de maternitat i dols gestacionals.
  5. Tot aquest treball de difusió hauria de servir per crear un teixit d’empatia social. Aquesta empatia ja comença a ser present, després d’anys de treball pel que fa al dol gestacional, però pel que fa a la IVE és pràcticament nul. Cap dona hauria de sentir la frase “No entenc per què plores si tu ho has triat”.

[Mater] Quines respostes i reaccions t’estàs trobant en els teus tallers? 

[EP] Bàsicament tabú. Dificultats per trencar el silenci. Això pel que fa als tallers: les noies que hi venen ja estan conscienciades de que necessiten resoldre una situació dolorosa, però els costa molt parlar-ne, i fins i tot venir (més d’una vegada m’he trobat amb dones que m’escrivien dient que volien venir i felicitant-me pel projecte, però després no apareixien i no en tornava a saber res). Al final dels tallers però, la sensació és molt positiva per part de les assistents: és la primera vegada que aconsegueixen parlar dels seus avortaments, no se senten jutjades i han trobat una sensació de pau per primera vegada en molt de temps (en alguns casos anys). Això pel que fa als tallers.

Pel que fa a les xerrades m’he trobat dificultat a fer entendre a les organitzacions on podia donar-les la necessitat d’oferir aquestes conferències: normalment et trobes amb la incomprensió de qui ha avortat i això no li ha comportat cap problema. De seguida es pensen que ets d’alguna associació anomenada pro-vida i anti-avortista. L’esforç aquí és fer entendre que el procés de l’avortament voluntari toca moltes peces i és únic en cada cas, i que depenent de cada persona hi haurà més o menys dolor o cap dolor. Una cosa tant de sentit comú costa molt de fer-la entendre. Es tracta, una vegada més, d’un tema d’empatia i sensibilització social.

[Mater] Gràcies Eva! Ens vols dir alguna cosa més?

[EP] Entendre un procés d’avortament implica moltes coses:

  1. Entendre les etapes que el formen: embaràs no desitjat, presa de decisió (sovint molt complexa), IVE mèdica, dol gestacional.
  2. Entendre tots els tabús socials que porta associat: el tabú de la mort, el tabú de posar en qüestió la maternitat, el tabú de la llibertat de la dona i la seva relació amb el propi cos, i el tabú del dolor.
  3. Entendre l’avortament des d’una perspectiva històrica: la realitat de que l’avortament voluntari és un fet que s’ha donat, i silenciat, des que les dones son dones, la realitat de que la història del feminisme i les seves conquestes en favor dels drets reproductius de les dones és molt recent i encara s’està duent a terme a molts països i l’evidència de que vivim en una societat androcèntrica i patriarcal.

Per acabar m’agradaria afegir una darrera cosa: és un mite que l’avortament voluntari s’acabi amb la IVE mèdica en molts casos. Se suposa que hem de ser “super-womans” que avorten i no senten res. S’ha fet molt per defensar el dret a avortar i res per a empatitzar amb el dret a plorar un dolor sense que això impliqui necessàriament penediment.


Podeu saber més sobre el Projecte Kora a o escrivint a info[at]

¿Qué significa el alimentar a un bebé con la leche materna de otra mujer? Entrevista a Beatriz Reyes-Foster, professora a la University of Central Florida

[BRF] Soy una antropóloga sociocultural de origen mexicano y formación norteamericana. Mis intereses caen en el ámbito de la antropología médica. Entre mi temática de investigación se encuentran la antropología de la salud y las interacciones médicas, la salud mental y reproductiva, el colonialismo y la relaciones de poder. He publicado trece artículos sobre estos diversos temas y en este momento estoy escribiendo un libro sobre mi trabajo en salud mental, titulado Psychiatric Encounters: Madness and Modernity in Yucatan, “Encuentros Psiquiátricos: Locura y Modernidad en Yucatán.”

[Mater] ¿Cuáles son tus tu temas de investigación actual, en relación con la maternidad?

[BRF] En un principio, mi enfoque de investigación era en al antropología de la salud mental en Yucatán, México, específicamente las interacciones médicas entre médicos y usuarios en un hospital psiquiátrico. En el ámbito de salud reproductiva, en este momento tengo dos líneas de investigación: la primera se enfoca en el canje de leche maternal y la segunda en el parto vaginal después de sección cesárea.

[Mater] ¿Qué ha dicho, hasta ahora, la antropología, sobre estas cuestiones, a grandes rasgos?¿Cuáles son tus conclusiones principales?

[BRF] El proyecto del canje de leche, que es un proyecto colaborativo con la socióloga Shannon Carter, se enfoca en la complejidad de la maternidad norteamericana. Específicamente, nos interesa la convergencia de nuevas formas de socialidad y conexión afectiva en una sociedad híper-individualista como la de los Estados Unidos. Qué significa el alimentar a un bebé con la leche materna de otra mujer? Cuáles son las relaciones sociales y afectivas que se desarrollan entre madres que donan y reciben leche por vías informales? Shannon y yo hemos publicado tres artículos vinculados a este tema, con uno más próximo a ser publicado a principios del 2017. Entre nuestras conclusiones están que muchas madres que obtienen y donan leche materna por vías informales (en contraste al uso de un banco de leche humana, por ejemplo) tienden a ser mujeres blancas, con cierto nivel de privilegio socioeconómico y educación universitaria. Uno de los resultados más sorprendentes fue que de casi 400 mujeres que respondieron a una encuesta que realizamos en línea como parte de nuestro proyecto: más del 20% reportó que habían amamantado a un bebé que no era suyo, ó que su bebé había sido amamantado por otra mujer. 

Mi segundo proyecto en el ámbito de salud reproductiva se enfoca en los encuentros médicos entre proveedores de parto –médicos obstetras trabajando en el ámbito hospitalario y parteras profesionales ofreciendo partos en casa—y mujeres que desean tener un parto vaginal después de una ó más cesáreas. Este proyecto apenas está en formación: apenas he recolectado 25 narrativas de partos después de cesárea, y algunos entrevistas a médicos y parteras sobre sus experiencias con este tipo de parto. Mi próximo paso será implementar una temporada de observación participativa de partos después de cesárea en el ámbito hospitalario y en casa. Mi interés principal se enfoca a las experiencias de violencia obstétrica y las interacciones entre pacientes y proveedores durante el parto.

[Mater] ¿Por qué consideras que la antropología es útil para acercarse a la comprensión de estos fenómenos?

[BRF] La antropología nos permite entender problemas complejos desde una perspectiva detallada y cualitativa. Nos ayuda a comprender el cómo y el por qué, enfocándose en perspectivas a las que no se puede acceder con metodologías cuantitativas ó incluso basándose únicamente en entrevistas. La etnografía y el trabajo de campo nos brindan una intimidad especial.

Gracias Beatriz!

Podeis contactar con ella a través de beatriz.reyes-foster[at]


Entrevista a Sarah Yorke i Rosie Perkins, projecte Music and Motherhood del Royal College of Music, Regne Unit


[English version below]

[SY/RP] El Centre for Performance Science (CPS), fundat originalment l’any 2000 al Royal College of Music (Regne Unit), ha esdevingut un centre reconegut internacionalment per la recerca, ensenyament i divulgació de la ciència de les performance musicals. En l’actualitat, gairebé dues dècades més tard, han engegat un nou capítol en aquesta disciplina: un partenariat interinstitucional entre el Royal College of Music (RCM) i l’Imperial College de Londres.

La performance és al centre del progrés en les arts, els negocis, l’educació, la medicina, la ciència i l’esport. Cada vegada més, emergeixen nous mètodes i tecnologies que ens permeten entendre millor com i per què actuem (performem) i les raons per les quals trobem les grans actuacions tan captivadores. El recentment estrenat CPS està excepcionalment posicionat per dur a terme aquesta activitat, amb col·laboracions que van des de les arts, la medicina, l’enginyeria, les ciències naturals i els negocis.

[Mater] D’on sorgeix la idea d’unir música i maternitat? Hi ha altres precedents d’estudis que vinculin aquests dos àmbits?

[SY/RP] El projecte Music and Motherhood investiga l’efectivitat de les intervencions creatives, sigui cantant o tocant un instrument com a eina psicosocial per reduir la incidència i els efectes de la depressió postpart (DPP). Combina dades psicològiques i biològiques en un disseny de control aleatori per aportar una visió comprensiva de com i per què les activitats tenen el potencial de fomentar el benestar en el postpart, i també s’utilitza una enquesta per explorar vincles més amplis entre el benestar matern i les activitats creatives.

La depressió postpart és un problema de salut pública creixent al Regne Unit, que afecta almenys un 13% de les mares. Malgrat que hi ha cada vegada més recerca sobre la seva prevenció i  tractament, encara hi ha problemes en relació amb la medicació i els tractaments psicològics. Donat que els factors psicosocials com ara el suport social han estat identificats com a predictors de DPP, la investigació innovadora entorn a intervencions grupals psicosocials pren sentit. Els estudis en altres poblacions han suggerit diversos beneficis per a la salut mental a partir del cant grupal, i sabem que les mares de diferents cultures fan servir cançons per a la cura i la criança dels seus nadons. Music and Motherhood es construeix sobre aquests fonaments, també inspirat per un projecte previ que havien dut a terme els nostres pàrtners al Chelsea and Westminster Hospital, que emprava el cant per recolzar i fomentar el benestar durant l’embaràs.

[Mater] Quines han estat les vostres troballes fins al moment?

[SY/RP] Encara estem analitzant les dades, però les descobertes preliminars ens indiquen que cantar diàriament als nadons s’associa a un millor benestar i a la reducció dels símptomes de DPP, fins i tot quan utilitzem grups de control amb variables demogràfiques i vinculació amb altres arts que podrien distorsionar els resultats. A partir de l’estudi d’intervenció, observem que dones amb símptomes de DPP moderats o severs, experimenten una reducció de símptomes més ràpida quan canten que quan participen en joc creatiu o duen a terme tasques normals de cura dels nadons. L’anàlisi de les dades qualitatives ens suggereixen que el cant grupal pot reduir els símptomes de DPP ja que facilita una resposta funcional emocional que es vincula directament amb les necessitats de la recent maternitat.

[Mater] I, quines són les vostres recomanacions en relació a l’ús de la música en la  maternitat?

[SY/RP] A banda de l’evidència que s’extreu de la recerca, les mares que participaren al projecte van expressar com el seu humor i benestar podien ser potenciades mitjançant activitats creatives amb els seus nadons. Les intervencions eren gratuïtes i es duien a terme en un espai segur i comunitari. Es facilitava a les mares les eines per aprendre i crear les seves pròpies cançons, deixant-les amb sensació d’haver assolit quelcom, i amb idees que podien utilitzar per ajudar a calmar o distreure els seus bebès. La major part de les mares demanaren que les sessions continuessin, i per ara l’equip estem explorant noves opcions per poder implementar localment la iniciativa i que sigui sostenible a llarg termini.

Music and Motherhood està finançat per l’Arts Council d’Anglaterra, amb el suport de CW+ i Dasha Shenkman, i és un consorci entre el RCM, l’Imperial College de Londres, CW+ i el Chelsea and Westminster Hospital NHS Foundation Trust. Per més informació podeu consultar:

Traducció al català: Laura Cardús i Font

[SY/RP] Originally founded in 2000 at the Royal College of Music, the Centre for Performance Science (CPS) has become an internationally distinctive centre for research, teaching, and knowledge exchange in music performance science. Now, nearly two decades on, we have launched a new chapter in performance science: a cross-institutional partnership between the Royal College of Music (RCM) and Imperial College London.

Performance is at the very core of progress in the arts, business, education, medicine, science, and sport. Increasingly, new methods and technologies are emerging that allow us to understand better how and why we perform and the reasons we find great performances so compelling. The newly launched CPS, a partnership of the RCM and Imperial, is uniquely positioned to undertake this activity, with collaborations spanning the arts, medicine, engineering, natural sciences, and business.

[Mater] Where does the idea of putting together “Music” and “Motherhood” stem from? Are there other scientific precedents of linking these topics together?

[SY/RP] Music and Motherhood investigates the effectiveness of creative interventions, including singing and play, as a psychosocial tool to reduce the occurrence and effects of postnatal depression (PND). It combines psychological and biological data in a randomised controlled design to provide a comprehensive insight into how and why creative activities may support postnatal wellbeing, and also makes use of a survey to explore broader links between maternal wellbeing and creative engagement.

Postnatal depression (PND) is a growing public health concern in the UK, affecting at least 13% of mothers. While there has been increasing research into prevention and treatment, there remain problems with drugs-based and psychological treatments. Given that psychosocial factors such as social support have been identified as predictors of PND, it is timely to investigate innovative group psychosocial interventions. Studies in other populations have suggested multiple mental health benefits from group singing, and we know that mothers across cultures use singing to help care for and nurture their babies. Music and Motherhood built upon these foundations, also inspired by a previous project by our partners at Chelsea and Westminster Hospital that had used singing to support and enhance wellbeing during pregnancy.

[Mater] What are your major findings so far?

 [SY/RP] Our data are still under analysis, but preliminary findings indicate that daily infant-directed singing is associated with better wellbeing and reduced symptoms of PND, even when controlling for demographic variables and confounding arts engagement. From the intervention study, we see that women with moderate-severe symptoms of PND saw a faster reduction in symptoms when engaged in singing than either creative play or care as normal. Analysis of qualitative data suggest that group singing may reduce symptoms of PND through facilitating a functional emotional response rooted in the needs of new motherhood.

[Mater] And what are your recommendations in relation to the use of Music related to Motherhood?

[SY/RP] In addition to the research evidence, mothers who took part in the project expressed how their moods and wellbeing can be enhanced through creative activities with their babies. The intervention was free of charge and held in a safe, community space. Mothers were given the tools to learn and create their own songs, leaving with a sense of accomplishment, and ideas that they could use to help calm and entertain their babies. Most mothers asked for the sessions to continue, and the team are currently exploring new options for local roll-out and longer term sustainability.

Music and Motherhood is funded by Arts Council England, with support from CW+ and Dasha Shenkman, and is a consortium between the RCM, Imperial College London, CW+ and Chelsea and Westminster Hospital NHS Foundation Trust. More information is available at: