Cap dona hauria de sentir la frase “No entenc per què plores si tu ho has triat”. Entrevista a Eva Puig, filòsofa

eva-puig

[EP] Sóc l’Eva Puig, llicenciada en filosofia, vaig cursar també un postgrau en atenció a malalts terminals que em va apropar al coneixement de les experiències de dol. He estudiat amb la Mònica Álvarez el dol perinatal gestacional. Sóc professora de ioga i practicant de meditació. També bloggera. Fa menys d’un any que he començat el projecte Kora sobre l’avortament voluntari.

[Mater] Com descriuries el teu projecte anomenat Kora?

[EP] Kora és un projecte d’investigació sobre el procés de l’avortament voluntari més enllà del debat ètic i polític, de divulgació sobre el que implica (etapes i tabú socials) i de recolzament del procés de dol que se’n pugui derivar per tal d’evitar caure en dols patològics o traumes post-avortament. Kora és una aposta per mirar amb unes altres ulleres l’avortament voluntari, per entendre els seus processos interns i per ajudar a les dones que es trobin en aquesta difícil decisió (haver de triar seguir o no amb un embaràs) tinguin tota la informació sobre el que implica (no només a nivell mèdic) i eines i recolzament per poder gestionar el dol que aquest procés pugui produir.

[Mater] D’on et sorgeix la idea de treballar sobre l’avortament voluntari i relacionar-lo amb el dol?

[EP] La idea neix arrel de la meva pròpia experiència personal i del camí recorregut. En un moment donat de la meva vida vaig decidir interrompre el meu embaràs. Va ser una decisió plenament responsable i meditada, però no per això menys complexa. Una vegada realitzada la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE), em vaig trobar en una situació emocional i vital difícil. Hi havia dolor, hi havia sensació de pèrdua. Hi havia moltes preguntes i un replantejament de tot un seguit de creences, pors… en definitiva un replantejament de vida, que és el que duu implicada una crisi. Vaig cercar informació sobre el tema i pràcticament no vaig trobar res, només referències al trauma post avortament, amb els símptomes del qual no m’identificava. Coneixia ja els processos de dol i vaig entendre que havia d’afrontar aquella crisi com un dol a transitar. D’aquí ve l’enllaç entre avortament voluntari i dol. I una altra realitat que em vaig trobar és la quantitat de dones a qui, una vegada els hi comentava la meva història, s’obrien i m’explicaven la seva. Aquest fet em va fer adonar que el meu no era un camí individual, sinó col·lectiu i que calia obrir espais on parlar-ne, perquè és un tema que afecta a les dones des que son dones.

[Mater] Quina és la situació actual de l’acompanyament al dol en l’avortament en general i, en particular, a les dones que avorten voluntàriament? Què hauria de canviar o millorar?

[EP] Actualment s’ha fet molta feina per tal de donar a conèixer, difondre i acompanyar l’anomenat dol gestacional i perinatal, allò que normalment s’entendria com a pèrdua involuntària de l’embaràs, de la mà de professionals com Mònica Àlvarez o Àngels Claramunt. S’han escrit llibres sobre el tema (“La cuna vacía”, “Voces olvidadas”…) i entre els professionals de la salut s’està millorant el coneixement i el tractament a famílies que es troben en aquesta situació. En aquest sentit s’ha aplanat el terreny per poder parlar també de dol en l’avortament voluntari. Però en aquest camp considero que està tot per fer:

  1. Les dones que es troben en aquesta situació haurien de tenir un assessorament personalitzat per part de professionals de la salut sobre com procedir, on anar i com gestionar després la seva situació.
  2. Els mateixos professionals (metges, psicòlegs, doules…) haurien de tenir coneixements bàsics sobre el procés de l’avortament voluntari i les seves conseqüències.
  3. Hauria d’haver-hi més trobades entre dones, professionals i no professionals, per parlar d’aquest tema i com ens afecta. Més investigació.
  4. En els programes d’atenció a la salut reproductiva i sexual hauria d’haver-hi informació sobre l’avortament i què pot implicar a nivell emocional. També entre doules dedicades a l’acompanyament en temes de maternitat i dols gestacionals.
  5. Tot aquest treball de difusió hauria de servir per crear un teixit d’empatia social. Aquesta empatia ja comença a ser present, després d’anys de treball pel que fa al dol gestacional, però pel que fa a la IVE és pràcticament nul. Cap dona hauria de sentir la frase “No entenc per què plores si tu ho has triat”.

[Mater] Quines respostes i reaccions t’estàs trobant en els teus tallers? 

[EP] Bàsicament tabú. Dificultats per trencar el silenci. Això pel que fa als tallers: les noies que hi venen ja estan conscienciades de que necessiten resoldre una situació dolorosa, però els costa molt parlar-ne, i fins i tot venir (més d’una vegada m’he trobat amb dones que m’escrivien dient que volien venir i felicitant-me pel projecte, però després no apareixien i no en tornava a saber res). Al final dels tallers però, la sensació és molt positiva per part de les assistents: és la primera vegada que aconsegueixen parlar dels seus avortaments, no se senten jutjades i han trobat una sensació de pau per primera vegada en molt de temps (en alguns casos anys). Això pel que fa als tallers.

Pel que fa a les xerrades m’he trobat dificultat a fer entendre a les organitzacions on podia donar-les la necessitat d’oferir aquestes conferències: normalment et trobes amb la incomprensió de qui ha avortat i això no li ha comportat cap problema. De seguida es pensen que ets d’alguna associació anomenada pro-vida i anti-avortista. L’esforç aquí és fer entendre que el procés de l’avortament voluntari toca moltes peces i és únic en cada cas, i que depenent de cada persona hi haurà més o menys dolor o cap dolor. Una cosa tant de sentit comú costa molt de fer-la entendre. Es tracta, una vegada més, d’un tema d’empatia i sensibilització social.

[Mater] Gràcies Eva! Ens vols dir alguna cosa més?

[EP] Entendre un procés d’avortament implica moltes coses:

  1. Entendre les etapes que el formen: embaràs no desitjat, presa de decisió (sovint molt complexa), IVE mèdica, dol gestacional.
  2. Entendre tots els tabús socials que porta associat: el tabú de la mort, el tabú de posar en qüestió la maternitat, el tabú de la llibertat de la dona i la seva relació amb el propi cos, i el tabú del dolor.
  3. Entendre l’avortament des d’una perspectiva històrica: la realitat de que l’avortament voluntari és un fet que s’ha donat, i silenciat, des que les dones son dones, la realitat de que la història del feminisme i les seves conquestes en favor dels drets reproductius de les dones és molt recent i encara s’està duent a terme a molts països i l’evidència de que vivim en una societat androcèntrica i patriarcal.

Per acabar m’agradaria afegir una darrera cosa: és un mite que l’avortament voluntari s’acabi amb la IVE mèdica en molts casos. Se suposa que hem de ser “super-womans” que avorten i no senten res. S’ha fet molt per defensar el dret a avortar i res per a empatitzar amb el dret a plorar un dolor sense que això impliqui necessàriament penediment.

 

Podeu saber més sobre el Projecte Kora a http://proyectokora.com/ o escrivint a info[at] proyectokora.com